Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Joseph Cornell x bloc 2Dimecres, 8 de gener

Dos quarts de vuit, la possible continuïtat. La trencallosa foscúria de l’alba en el silenci del pati. Somnis amb pàtina hiperrealista, amb el concurs de coneguts i saludats en un joc de l’oca descordat. En el teletip primer de l’actualitat l’atac a bases nord-americanes de l’Iran. Ja no importen els dilemes eterns, els rosadencs faldons del misteri, els terminis de l’IVA, el contracte editorial, ens volaran qualsevol dia, alea jacta est. Et neteges les ulleres per provar de vore res no massa salvatge, envies un parell de col·laboracions de les que es miren quatre ànimes de bona voluntat i una dotzena de friquis pertorbats. Remenes el cafè amb llet, color riu fangós, desmolles la magdalena a la recerca de les pròrrogues abolides. Encens el primer cigarret, acidesa del factor de risc, teòrica lenta pulsió cioranesca. Palpes la jaqueta vella per mirar on hi ha el branquilló deshidratat de l’esperança. T’asseus a l’escriptori d’estudiant o fals oficinista i obres la carpeta per arreglar unes quartilles, suposant que tinguen solució. Fingirem que no ens afecten les sentències dels malànimes que guien la nau dels bojos.

 

El vell, no massa net, cobert amb fatigats abrigalls antediluvians. Uns cabells supervivents als marges del pelat bombat lunar, com rostolls mig socarrimats, i una barba de grumolls feréstecs. És assegut en un racó penombrós del cafè de confiança, amb robustes taules de marbre. La mirada orientalitzada en la miniatura dels traus concentrats en la copa d’absenta que li han servit, navegant pels entrellums dansaires de pèlags esmaragdes. Cap quartilla al davant. Ja no pensa en els versos, ja en té prou, ja ha dit tot el que havia de dir, i amb solvència perdurable. L’hem retrobat, sense buscar-lo, en un plec d’imatges esgroguissades. Fa la impressió de que al Paul Verlaine decadent el retrataren sense avisar-lo. La troballa ens convida a revisitar-lo sense tardança.

 

Jornada treballada en el redol casolà. Ha arribat el paquet de llibres nous. Dos dels títols provenen del club del dietaristes. Va minvant la meua fe en el gènere novel·lístic, potser per això vaig posposant la que tinc guionitzada.  Contestats correus institucionals, secció cultural, amb indicacions com per a pàrvuls (infantilitza el poder o percep infantils els administrats?)  Llogat per fer dues predicades passejades sobre l’Arbó. La ruta va a batzegades: una activitat que hauria d’anar a velam desplegat rutlla esparsa i a mig gas. Més fredor. Migdia plàcid. Bullit de verdura per dinar. Senyals d’afluixada en l’ardor guerrer de Trump i Iran. Treballant materials en les vespertines. Sortida per comprar cafè al supermercat. Truita de carxofes per sopar. Llegint a la nit, fugint de les tibantors polítiques del món i, sobretot, de les celtibèriques, amb una dreta que ens recorda la seua concepció patrimonialista del poder. En el seu repertori, tan clàssic, l’antiintelectualisme, com apunta Toni Mollà en un article d’avui mateix:“Vivan la caenas” i “Muera la intel·ligència”, per sintetitzar-ho. Un malson que no s’acaba mai.

 

 

Dijous, 9 de gener

Les dilatades nits hivernals per a un trànsit tan breu.  Retornat, és un dir, a les vuit normatives dels presumptes desperts. Contestats, en dejú, correus de la part administrativa de la lletra i les seues edicions. També informo a una colla que ha muntat un sarau dels que cada dia em convencen menys de que tinc “bolo” i no podré acudir a fer de figurant en un festivalet que engiponen. El triomfalisme de certs esperits és admirable. Els símptomes d’estar arran d’acaballes són evidents, però sembla que no es donen per assabentats. Hi ha qui creu que, agombolats en l’aiguabarreig d’una dubtosa rabera –on es noten les rebaixes confusionàries, sense controls de qualitat- potser ens salvarem. Però, el veritable gremi literari no és propens a les assemblees. Tret d’unes poques excepcions, cada dia m’avorreix més tractar amb col·legues, prefereixo les visions des d’altres disciplines, i encara més les que ragen sense sordina de les contradictòries genuïnitats de la vida en directe.

El color del matí és d’un safranat solar que promet més que no escalfa. La monarquia del sol és la irrebatible. La vella bombeta que subjecta els paraments de la barriada galàctica. Les nostres vides són mesurades infatigablement pel rellotge de sol, que sobreviu generacions i generacions sense ni pensar-hi.

Els diversos sectors culturals es mobilitzen per demanar que en els pressupostos de la Generalitat de Dalt la cultura reba un 2%, que és el que sol destinar-se en els països civilitzats. El cas és que en cap de les darreres convocatòries electorals no hem sentit ni mitja paraula sobre programes culturals. Determinats esperits marginals de les perifèries, que no computen mai en els retrovisors urbanites, no notem res substancial de cap millora o minva en els cèntims dedicats a programacions públiques, condició que no evita que ara ens demanen la signatura per a un paper col·lectiu o altre per fer força i que augmente el percentatge. A alguns dels que ara demanen “mullar-se” sí que fa l’efecte que els hi va molt, perquè la rifeta de torn quasi sempre els toca. La demanda és justa, però el dilema de si firmar o no és plantejat. L’avantatge, la condició d’invisible, facilita l’abstenció, si és que decidim fer-nos l’orni.

 

La sobreexposició de les Gnossiennes  d’Erik Satie, fins amb edulcorades versions de confiteria comercial, les va banalitzant cosa de no dir. Als componedors plujosos, refugiats en la saleta petitburgesa d’un París ja extraviat en les pastositats del mite, no els hi escau l’èxit que depassa les minories.

 

No hi arguments ni trama en la bellesa fugissera. De tota manera, si en necessitem, quan passa poc o res el tema sol ser el temps.

 

Insensats, incapaços de renunciar a l’esperança, fem projectes que ningú ens demana ni necessita.

 

Anem perdent qualitats. La qualitat del silenci, sense anar més lluny, pels paràsits incrustats a l’oïda per tants anys de tocar amplificats en els escenaris més impensats. Anar pactant amb les limitacions sobrevingudes. D’això es tracta, diuen.

 

Divendres, 10 de gener

La matinal figurada lliure, tot i que sense justícia vera no hi ha cap context realment alliberat. Totes les dissidències perillen, com quasi sempre, ja avisava a bastament Michael Foucault.

Llegint, escrivint i reescrivint, temps guanyat esmerçant altres hores i energies en fer el putxinel·li per les indústries del mal gust del país. Pel bon temps haurem de canviar el frec anacoreta per la socialitzada firaire, els contrasentits que ens apedacen de qualsevol manera en els gremis inestables; cal aprofitar, per tant, el marge encara assaonat de besllums amb menys sotracs. Els consols de les músiques del món per companyia civilitzada.

Un dels inconvenients d’anar posant anys i tenir una miqueta de memòria és caure en la pesada de que a primeries dels vuitanta, quan el PSOE va guanyar les eleccions estatals, amb l’esfondrada de la UCD, la dreta política, mediàtica, econòmica va anunciar que arribava l’apocalipsi roig, si fa no fa amb les mateixes formes, mentides i exabruptes de fa uns dies quan es consumà el govern de coalició en l’executiu espanyol. L’argumentari, per dir-ne d’alguna manera, dels qui creuen que el poder és seu i només seu, ha variat poc, perquè l’ideari dels falsos liberals resta immòbil –o més reculat i descarat encara. Bona part del moll d’aromes franquistes perviu, entre altres estructures, en els alts de les judicatures. Una pega gens menor amb la què haurà d’heure-se-les el gabinet Sánchez. La situació enfangada on som posats prové de que durant dècades cap govern ha tingut un autèntic programa en positiu, regenerador, per al conjunt de nacionalitats i regions, i les perifèries, no només les més significatives, han començat a dir prou de l’embut de la ciutat-estat. Caldria una visió audaç, intel·ligent per mirar de sortir-ne de l’atzucac, però veient la talla dels quadres l’escepticisme és enorme.

Dia de llum cluca, de fluixesa somnolenta, amb la temptació de l’abúlia fent el seu gota a gota sobre els enciams de la voluntat. Migdia de lector en butaca antiga, acaronant l’imaginari gat vell, que potser també ha llegit Montaigne. Sopa d’escudella per dinar. Més vida literària en el vespre mòrbid, consistent, l’autèntica, en tràfecs de soledat i envans on no noten que existeixes; fins un mateix es perd de vista, quan raja bé l’aixeta del mico gramàtic.

 

“Sostenella y no enmendalla”. Ho porten a la massa de la sang. Mai no han hagut de buscar-se la vida venent unes vetes i fils o altres per passar casa.

 

Fraseologia barateta, amb sacarina de new age, d’encantadors de serpetes que van fent la viu-viu pels platós, els papers i les liquiditats. Substitueixen, amb gran sentit de l’espectacle, les reflexions més fondes i serioses. Són capaços de reduir qualsevol concepte contrastat a bijuteria banal.

 

Potser un any o altre també ens alliberarem de les respostes i estètiques del naïf empapussat en els esplais.

 

Hi ha una pobresa que sí que es valora en les receptes de les llotges del sistema: la d’esperit.

 

Dissabte, 11 de gener   

Un quart de nou, el silenci de la colònia pardalera, diverses plagues també van occint els pardals del món, per quedar integrats en la general desfeta que ens assetja. Estudis científics bastant recents han descobert que els pardals tenen memòria per solucionar problemes vells i nous, que senten, fan regals i confeccionen eines. Pensar-los només instintius, per la petitesa del seu cervell, era un error que s’ha esmenat en els darrers estudis ornitològics.

Telemann, Corelli i Scarlatti trenen el trident dels consols abstractes, sense metralla bàrbara en els serpentins transparents. Agrano el racó de penar o volar, segons l’humor cal·ligràfic i lector de l’assemblea de “jos” que s’asseu en cada intent. Agranar i passejar ajuden a pensar amb més amplitud, sobretot quan et proposes no pensar en res i la respiració desatén metrònoms d’ansietats imposades.

La psicoanalista, en missatge de veu amb accent tanguista, creu que milloro. Quan més m’incrementa la quota, els avenços són més notoris.

Fets els deures de les classes d’italià en línia. De Dant en avall, tots mediocres o cosa pitjor. La gràcia superlativa es vessa on vol.

Llegit un article intel·ligent sobre Stendhal, de Jordi Galves. En la dieta d’ara mateix el senyor Henri Beyle em queda a contramà. Recordat des de les nebuloses lectores, un estil, un autor, és una atmosfera, i m’és grata l’elegància de la seua prosa, però en aquest present tremolós i desconcertant ajorno revisitar-lo, perquè altres estímuls m’interpel·len més poderosament.

Arribo sa i estalvi al segon cafè del matí. Vèncer cada dia la temptació de dimitir per pròpia mà ja és un triomf, opinava Camus. Mals temps per exercir la lucidesa, per buscar els matisos, per agrair el frec de la bellesa inesperada. Els assots que ens ensumem en el mitjà termini d’una globalització altament idiotitzada posen més difícil trobar herbes salutíferes en les esquerdes de les llambordes negroses.

La sortida estanquera, amb un sol d’hivern decidit que suavitza l’enravenada de l’airet insidiós. L’espavilat, del ram, que vol treure’m informació de les places on toquem en el guinyol ballaire, i rep un seguit de vaguetats, perquè és tres atmosferes més ximplet que un. La mica de gotellada d’ahir presenta ufanosa la verdura dels parterres i jardins. Amb una mica de llum, després d’hores rúfoles, les ànimes mediterrànies podem anar tirant una mica millor.

Un autor dels que admiro de fa anys i panys m’envia una subtil picada d’ullet des de la seua pàgina virtual. Hi ha gest generosos que valen per dues o tres revàlides. Un dia ens trobarem en un passatge o altre, i des de les nostres balustrades tímides –la timidesa és respecte, la majoria de vegades- potser tindrem poc a dir-nos, o fins incorrerem en el convencionalisme que ens desagrada tant, o potser el remei serà parlar de Perec o de Gombrowicz.

 

Signes potser d’una certa maduresa: quan una autoritat avalada mundialment saps que s’erra de cap a cap en unes valoracions en els rudiments de l’ofici escripturari i el prestigi de la firma no arriba ni a fer-te pessigolles de dubte.

 

Contribueixen, a sobre mal pagats, als relats en favor dels dominants que justifiquen les desigualtats com a cosa natural, inevitable, humaníssima.

 

Migdia amb les rodes còsmiques perfectament rodades: llegint amb llum natural, amb silenci, amb tots els trastos distraients desconnectats, i, al remat, escudella i carn d’olla per dinar i una migdiada de melositat quasi primaveral. Com no hi ha plaer sense càstig, pel que sembla, després em toca enfundar-me el personatge d’animar els penombrosos berenars d’uns jubilats o altres del terreny.  En la cansada tornada feinera, firaires de musiquetes prescindibles, la lluna amb halo ens fa l’efecte d’un oscil·lant interrogant.

 

Diumenge, 12 de gener

A dos quarts de nou els pardals del pati ja esperen, en els escons del muret –un fins voleiant a prop de la finestra- la ració d’engrunes de pa. És una primera visió edificant, amb visat per a la conjectura de misteris, immanències possibles i innocències incognoscibles. L’instant cal relligar-lo bé i disposo una ració de peces del mestre de capella luterà, cantates, i suites amb violoncel·listes que ens emocionen i a qui ens plauria abraçar amb filial agraïment fondo, com ara l’Eva Lymenstull. Breviari d’estratègies per mantenir la frescal dels impagables tresors senzills, abans que puge la cafetera italiana perfumant la xamba de l’absència de dolors majors, d’estar vius.

Després de cinc setmanes de vagues, el govern francès s’ha vist forçat a retirar el retard en l’edat de jubilació. Els mitjans espanyols, que reiteren la cantarella de que les vagues no serveixen per res obvien la notícia, ho callen molt, com tenen per costum quan la realitat estrafà els seus relats manipuladors al servei dels amos de la botiga, i amb segurament naftalina nostàlgica dels sindicats verticals.

Preparant les cosmètiques del personatge que ha de complir contracte amb la ballaruga d’uns jubilats. Entre les pólvores, la vulgaritat augmentada que complau el tracte. Anomalies de països amb historia tristíssima, despòtica, que ha posar el dret al coneixement fora de l’abast de les classes populars. Malvivint de fer la viu-viu en pastoses mediocritats que ni a daurades no arriben. Sortosament, en un detall humà o altre, a pesar de tots els tòxics vells i nous, la bondat en un ulls aquosos que agraeixen que els acompanyem una mica. Una finesa que depassa contextos.

La quotidiana aixecada de camisa que és estar colonitzats. Els mantinguts forats i sabotatges comunicacionals del corredor mediterrani són conscientment premeditats. Ciutadans de tercera amb impostos de primera. Drets evaporats si la queixa és massa eficient de sorolls i accions. Per acabar-ho d’adobar, la colonització és de doble embolcall i transversal sistèmica on els mercats es berenen fàcilment qualsevol bri de democràcia directa.

Llegint en pau i silenci a l’hora de l’Àngelus, fent salut abans de la immersió en els xicotets rituals de fer-se l’orni, el convencional i fingir que ens sobren les raons per somriure. Compromís montsianenc. Bon so i actuació notable. Sala plena i la pista concorreguda en tots els números. Fent el paper de gramola amb pell i ossos. Pipant una cigarreta lenta en l’intermedi, tot mirant com dos vehicles dels Mossos i un d’urbans han aturat uns vianants. Voleien papers sobre un capot. No sembla que hi haja cap accident. Un dels iaios dels que encara fumen especula si serà un afer de tràfic de drogues. Cau una aigualera copiosa. Des d’un balcó, un gos de pelatge fosc potser protesta per la nostra presència, o perquè el seus déus l’han deixat tancat a la intempèrie humida. La parella de seguidors del Mas de Barberans ens ha obsequiat amb dos torronets amb bany de xocolata dels que berenàvem de xiquets. Encetem la segona part interpretant la sardana “Llevantina”. Un rogle ampli la balla amb concentració greu. El conjunt té quelcom d’escultura mòbil, d’un artrític realisme allunyat de les de Calders, que són circ de l’espai i l’aire. Em ve a la memòria un article de Joan Fuster on opinava que el sardanisme no significa res pel que fa a voluntats nacionals, que pot ser a penes un ungüent de folklore regionalista i prou. També recordo la fascinació per les orgàniques tremolors de la tenora d’Igor Stravinski. En el nostre cas, el so és succedani imitat d’un sintetitzador i la vibració es frigorífica molt. Seguim amb encert i bona forma en la segona part. En enllestir encarem la carretera molla; al fons, en l’oceà setinat del firmament obscur, el camafeu de la lluna minvant. Mos casolà, cap gana d’afegir soroll i humanitat expansiva en un menjador amb pantalla futbolística. Crema de verdura i formatge tendre. Feliçment cansat encara puc llegir unes pàgines abans d’endinsar-me en un son redó. Lavorare stanca, escrigué Pavese.

 

O peso de sentir! O peso de ter que sentir!

Fernando Pessoa ( “Livro do desassossego”).

 

Una insolència a temps pot aturar perjudicis pitjors.

 

El brindis compassiu, que no pensa moure un dit ni aixecar un interrogant ben apuntat. Queden bé sempre, a dreta i esquerra.

 

Inconfortables solipsismes neuròtics i altres riscs laborals d’intentar pensar per compte propi.

 

Per molta dissimulació cosmètica que empren, en realitat, en sintonia amb el sistema, no en volen de ciutadanies crítiques. Les darreres reformes educatives ho fan palès.

 

Dilluns, 13 de gener  

A les set ja he dormit prou i bé. L’hora dubitativa del faldó foscant de la nit, cero graus i més d’un vuitanta per cent d’humitat, segons la màquina. Cafè i Handel, que el robotet proposa. Donades les molles de pa als pardals; avui ens hem avançat a la seua despertada. Si la natura és la resposta, ¿quina seria la pregunta?, deia el científic Wagensberg. Caben totes les respostes, però no deixaran de ser provisionals i etèries.

A les onze m’arriba el cop de la mort d’Isabel-Clara Simó. Quant l’estimàvem vam saber dir-li-ho i escriure-ho moltes vegades. La seua generositat i honradesa, la seua lucidesa lluitadora, la seua valentia, el seu talent de narradora i assagista han estat un referent i un estímul per a molts, i seguirà sent-ho.

Trafegant per un parell d’arxius i llegint en la matinera amb pintura d’anticicló però aire fred. El quietisme treballat no m’estalvia jugades tòxiques, molèsties de tenir els correus connectats. Espero, i vull estar, amb gent de la qual aprenc. Tot i l’espolsada dels darrers anys d’impresentables, encara em toca contemporitzar amb algun, per aquelles coses que tenen les concessions socials. Per les proximitats, un conglomerat de tontets diletants i impostors espavilats es van apoderant d’un grapat d’activitats que podrien ser positives, incentivants per a veus noves, però que acaben en un estèril, ridícul fum de palla que acaba d’assecar les poques aixetes que hi ha rajant encara. Hi ha qui ho dóna tot per bo, mentre li deixe quatre cèntims a la butxaca, i després fins es proclaam àrbitre de la recerca de l’excel·lència. La broma tindria més gràcia de no haver gent que intenta la dignitat, la qualitat i el professionalisme, i que són els que acaben apartats dels muntatges, cada dia més patètics i estèrils, que d’estar ben plantejats per criteris que saben de què van, els ajudarien a anar tirant millor.

L’hora lectora de migdia, el ioga amb intel·ligències amb les què poder discrepar de gust. Sopa d’escudella per dinar. Les notícies: el procés català ha tret moltes capes de ceba, fins d’alguns que se suposa que estaven per la causa, però que a l’hora de la veritat fan els pactes que calguen per mantenir les seues quotes de poder, guinguetes i cadires de bon passar (mentre, la ciutadania jugant-se-la a pit nu als carrers).

Sesta beatífica –escurant els rastres de cansament dels escenariets on remem sobre onades anacròniques. Més polida de materials en les vespertines, amb ullades a l’actualitat crepitant i terrible del món. llegit el paper d’un suposat especialista en José Jiménez Lozano, comentant l’edició del seu darrer dietari, i amb estupor llegeixo que assegura que per primera vegada inclou poemes en un seu quadern de notes. Sense ser especialista en l’obra del prosista i pensador castellà, recordo no menys de dos volums de dietaris seus amb versos. Pot ser que es tracte d’un lapsus de memòria, és clar, perquè si és cosa de que no ha llegit cap dels altres dietaris, el frau és greu. Però, vaja, de gat per llebre, als suplements de lletres i altres estaments que demanarien una miqueta de seriositat, se’n dóna moltíssim. Recordo un altre suposat especialista en Borges que era molt evident que no havia llegit la seua poesia, fonament de tot l’edifici llibresc borgià.

Queixalada de pernil i pa amb tomaca per sopar. Mirat l’espai de Graset. Els nous nyaps al corredor mediterrani –caríssims, no només econòmicament. Enmig tanta soflama per l’emergència ambiental i sembla que conviden a augmentar el transport privat (el forat entre les comarques de Tarragona i Castelló s’agreuja). El traspàs d’Isabel-Clara Simó, sentit a tot l’àmbit lingüístic amb genuí dol popular. En moltes expressions d’uns i altres, l’embolic que tenen format tants barcelonins suposadament instruïts sobre les realitats valencianes. A la narradora alcoiana se l’ha menyspreada molt i prou sovint; els sempiterns mandarinatges no perden ocasió d’errar-se de cap a cap una i altra vegada.

 

Els serveis preventius del gegantins estralls del segle XX s’esgoten davant de la idiot generation , que s’entreté l’abúlia amb ninotets al mòbils.

 

La simpàtica inanitat sol passar per bona jeia. Però alguns l’empren com a estratègia assajada. Darrere, o a sota, hi desfilen llefiscoses serps de set caps.

 

De dreta o d’esquerra, maniqueu és. No suporta els matisos.

 

La constant aposta pels exotismes de determinats esnobs no passa de ser, la majoria de vegades, pintoresquisme escapista.

 

El més progressista, en pal·liatius ambientals, és ser regressista i bandejar succedanis que potser calmen consciències, però que no serveixen per res. De tota manera, ja anem tard i ni els preliminars no s’albiren.

 

 

The imagination should be allowed a certain amount of time to browse around.

Thomas Merton.

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics