VALENTÍN FUSTER/ JOSÉ LUIS SAMPEDRO. La ciencia y la vida. de. Plaza y Janés. Barcelona. 2008.
Fa uns anys el catedràtic d' Estructura Econòmica i escriptor, José Luis Sampedro va tenir una greu afecció cardíaca, i va ser tractat pel doctor Valentí Fuster en l'hospital Monte Sinaí de Nova York. Com a conseqüència d'aquest fet, va nàixer entre els dos una profunda amistat que els ha portat a mantenir llargues converses sobre la salut, la ciència i l'humanisme. Una d'aquestes extenses converses, transcrites per Olga Lucas, s'ha convertit en aquest llibre.

Diversos apartats configuren la seua estructura, el primer porta el poètic títol de “La hierba crece de noche”, en el que es parla de l'estat de la societat occidental actual, que en opinió del professor Sampedro es troba a la vora de l'infart social, per tal d'evitar que aquest infart es faça efectiu, parla el doctor Fuster de la necessitat d'una educació emocional. Així mateix es planteja que fa falta tenir un major respecte cap a les persones per a millorar la convivència social.

En el segon apartat es medita sobre la felicitat, els dos prefereixen parlar de satisfacció íntima o de benestar, abans que de felicitat, per a aconseguir-la el doctor Fuster proposa tres premisses, que són: saber qui eres i invertir en el teu talent, complir el teu deure amb dignitat i aportar alguna cosa a la societat.

El capítol següent es titula “Entre dos mundos”, en ell s'aborden diversos temes com: la crisi de valors entre la joventut occidental, la necessitat de normes en la societat per a poder exercir la llibertat, la comunicació com a fet bàsic per a recuperar l'equilibri interior, o l'estat actual dels estudis del cervell. Però pot ser el més interessant d'aquest capítol és el consell del doctor Fuster per a evitar l' estrés: relaxació, exercici físic i reflexió.

Continua el llibre amb el capítol titulat “La segunda vida” en què tracten el tema de l'espiritualitat i la vellesa, on hi apareixen temes com: que l'art, l'espiritualitat, l'orde moral i l'humanisme és la part que separa l'home de l'animal, els problemes de la jubilació, l'estat de les investigacions per a evitar l'envelliment, l'estat de la salut i de les malalties, o que és precís promoure la salut ja que aquesta és la part més important dintre del context de la qualitat i quantitat de vida.
En l'apartat “Ciència y sabiduria” es parla de la conveniència de que el ser humà es comunique, ja que l'aïllament és la mare de tres vicis: egoisme, egocentrisme i enveja. Acaben aquesta conversa parlant de Déu. El diàleg es tanca amb el capítol titulat “Morir un poco cada noche”, on es tracta el tema de la mort des de la perspectiva del metge que s'hi enfronta cada dia, i d'una persona de noranta anys que ja es troba en la recta final de la seua vida.

La lectura de “La ciencia y la vida” suposa un autèntic plaer, avui en dia, en què en  els mitjans de comunicació escoltem sorolls sense sentit i que la gent parla sense escoltar, poder llegir les opinions d'aquests dos savis reconforta l'esperit, ens fa recuperar l'esperança en el ser humà i ens permet pensar que és possible  millorar el nostre món individual i col·lectiu. Com diu la frase final del llibre: “El futuro es manejable, la Vida es imparable”.