Matí trametent articles i altres menudalles. A migdia, cap a Barcelona. Trobats els Vergés a l’autobús. Van a passar una revisió per la intervenció renal al poeta. Molt afectuós, en Gerard, com sempre. Temperatura primaveral. Les florides a la verdura del camí. Prostitutes assegudes en hamaques de platja, al sol inclement, en calces i subjectador. Sacs de taronges sobre un pilar de rajola crua. Bon viatge. Cap embús a la Diagonal. Amb un taxi cap al carrer Diputació. El guiador ens pren per turistes i pretén donar-nos un parell de voltes d’afegit. Li tallem la intenció i s’ofèn (significativa pujada de tarifes). Els espavilats del món (condemnats a triomfar). Agafem més tard el metro i anem a mirar-nos el nou centre de Les Arenes fins a l’hora del partit del Barça. Fantasmes taurins i siluetes del circ dels anys seixanta ( la trapezista rossa que ens somriu des d’un cartell emmarcat, on deu parar?) potser sobrevolen els passadissos del centre, que s’ha aixecat respectant la circularitat del coliseu. En acabant de fer el tomb (una gentada), encomanem unes pizzes i ens mirem tot sopant com el Barça guanya a la Champions, no sense ensurts i patiments. Llegeixo una mica fins al son. Prenc alguna nota bàsica.

Divendres, primer d’abril

Els nivells lectors són tan penosos, que cal anar recordant que una representació literària, cinematogràfica, és precisament això, una representació, i no un fet. Les construccions creatives no li deuen, d’entrada, res a les dades objectives (només el que decideixen que els interessa, i, això, fins amb dret a alterar-le a conveniència del relat). Aquesta obvietat, més vella que Gutemberg, cal remarcar-la més freqüentment del que caldria entre allaus de cervellets que ja no saben llegir ficcions i representacions des de posicionaments bàsics.

Dijous, 17 de març

Tocat de copalta i empunyant bastó giravoltador, un solet amatent eixuga les humitats dels darrers dies. Cash i Dylan evoquen- duet assajadament desgrenyat- la noia del nord mentre afegeixes cafè a l’anèmia de la llet. Pocs cants no són la pura elegia. Moltes coses cal haver-les perdut del tot per acotar-les amb certa afinació. Mentre les vivim, trontolla massa el bastidor.

Trameto articles. La factoria tova segueix donant resultats. Mentre el marc periodístic acaba d’acomodar-se al domini digital seguim amb les antigues lliçons de responsabilitat i plàstica. Escriptor als periòdics, que no és el mateix que escriptor de periòdics.

Divendres, 11 de març

Grisor lletosa al firmament.

Mentre a les palpentes et cordes la sabata, notes que els domassos del misteri ja pengen de les altures. El misteri vital. L’absurd d’un trànsit destinat a la cendra volàtil. El somni de creure’s tenir una missió. La il·lusió per trobar unes paraules que aturen una mica el desconcert i el cansament. Dia de presentació a Amposta. Cinc mesos fent presentacions de “No és el  que sembla”. I encara queda el tram final fins a Sant Jordi ( que matarà el drac com cíclicament sol fer-ho). Per menys de res celebraria poder quedar-me a casa i acompanyar fins a la consulta el metge Da Rotcha, l’eixutesa rica del poeta Torga...

Dijous, 3 de març

Empastifava de color perla bruta al firmament. El rostre de l’espill. Som la circumstància de l’espill. Salten els vells Floyd per retria digital de la gramola. Depressions suburbanes surant en les guitarres aspres sobre llit d’accent simfònic. Un altre maó al mur. Unes inicials esborrades per la intempèrie. Un dany col·lateral d’alguna guerra. Un altre maó al mur. Mur de càrrega o barandat fràgil? Segons el dia.

Dijous, 24 de febrer

Caloreta. Allarga el dia. L’anell de bijuteria rosadenca de la cambrera. Cafè. Cafè... destil·lat de cent mil indis massacrats? De mans infantils collint per un bol d’arròs? Culpables des de primera hora. Cabotades al mur de les lamentacions, on tinc penjat un pòster de la Loren per tal que el càstig no sia tan sever. Oh, mamma, mamma, ens han pegat a l’escola de la vida, ens han estafat a l’escola del dolor, ens han tornat amargs, mamma ( hi ha pasta per dinar, mamma? Se lo dice una italiana) No vull tornar el cop per trencar l’espiral. Una bufetada alimenta la següent.

Dijous, 17 de febrer

Sol indecís al primer compàs, que no tarda en deixar un ball de clarianes i teranyines grises. Llegint Dostoievski en l’hora i mitja tonificant de silencis incomplets. Mossèn Bach diu el seu sermó de contrapunts sublims. Olor de cafè més tard. La cullereta remenada en el sentit de les busques del rellotge, com si fosses un maniàtic de les convencions i l’ordre.

Anit, feta l’apagada de llums convocada a la xarxa en protesta pels abusos de l’elèctrica principal (monopolismes indissimulat en el suposat concert del mercat lliure.) El recolliment que dóna una espelma fa entendre que la cera sia ecumènica, present en tots els rituals de les diverses creences. Els clàssics tenebristes potser caldria mirar-se’ls amb els vaivens de claror i ombra de les espelmes.

Dijous, 10 de febrer

Boirada al matí, sol dèbil al punt del migdia, i repartiment d’escenografia al vespre. Un calc de la meteorologia dels darrers dies.

Molta activitat via xarxa, incloent-hi un grapat de bromes amb Vicent Sanz i Jordi Pijoan i alguns lectors d’aquest Plàncton, que interactuen via correu privat. Gent de got i daga...només retòrica.

Sessions de feina habituals. Els cafès de tots els dies. Assaig breu de cançons. Arribats nous compromisos de cara al bon temps. Haver de tocar i cantar en públic ventila moltes cabòries i les passejades curtes d’escriure guanyen ritme i destapen horitzons. En un concert, la resposta del públic és immediata, no queda tant diluïda com la de la recepció dels llibres.

Dimecres, 3 de febrer

Sessions enfeinades al matí. Afectes i exigències, en cabdell indiscriminat, a la safata de correus. Cafè i nicotina. Escohotado avala amb prestigis atàvic les meues enganxades.

Havent dinat, espero al sol d’una estació desgavellada, amb dos banquets esquemàtics, l’autocar que ve de Saragossa i va a Castelló. Un clàxon: un mestre que em saluda. Un altre clàxon: la companya d’un conegut que aixeca una ma llarga de pianista ajornada.

Arriba el vehicle. Un conductor que fa l’erra final. Territori fonètic de les llunes de València. M’assec, dormitejo sentint el sol al rostre. Una noia, al seient de davant, juga a alguna cosa amb el mòbil, que emet unes musiquetes de carilló galàctic.