Dijous, 25 de febrer

La vida contemplativa de les darreres hores m’han fet adonar-me de que algun detalls que s’ocultaven darrera les presses professionals dels darrers mesos, estaven falcats malament, sobre bases prou il·lusòries. Són els avantatges de les aturades que imposa el cos. El detalls essencials freqüentment queden emboirats per les dinàmiques revolucionades. La importància i la pressa lliguen tant com l’aigua i l’oli.

Sol primaveral al matí. Substancialment millorat. Bandejo els compromisos presencials del cap de setmana. Em prenc un vellutat i fresc suc de préssec tot mirant l’escata lluent de la mar del balcó i m’escau, després de l’espartana dieta, com una copa de xampany francès.

Dijous, 18 de febrer

Matí primaveral. Assedegats de sol, fem alguna aturada en els tràfecs de carrer per parar la tebior reviscoladora de la cura solar. Oh, vivent Ató... El monoteisme energètic és un i per sempre. Amb tantes devastacions quotidianes només falten les sorrudes hivernals encaparradores.

Shubert diu la seua. El combrego en silenci ( i amb una magdalena flonja). Ella posa subratllats en roig al guió per evitar les meues despistades ( amb tantes històries en dansa, darrerament perdo l’oremus de les intendències).

Urgències als correus. El periòdic. Un suplement de lletres molt promocional. Vull dir que es noten les pressions dels forts. Hi ha setmanes que la cosa queda més repartida o dissimulada. No deixes, oh esvelt poeta de dinou anys i eriçat crestall insurrecte, que et prenguen uns versos per vendre caramels o galetes. Una setmana més d’arròs bullit i fumar picadura i seràs el meu heroi. Posaré la teua foto a tocant de la de la de Genet. Què et pareix?

Dijous, 11 de gener

Aire de vidre. Mrs. Dalloween prepara els motlles casolans per fer pastís de cireres (en la ficció sempre pot ser temps de cireres). Les espirals de Vincent Van Gogh anuncien el carnaval del pensament difús. Faig exercicis amb la marimba de materials pobres que m’ha construït Ernest ( la importància de dir-se Ernest; la importància de tenir unes mans hàbils i l’oïda fina). En els propers enregistraments puc tocar bona part de la instrumentació. És la manera de trobar el so que cerques. La perfecció no em trau el son. Rugós i directe, amb això penso, i més tard o més d’hora ho aconseguiré. De moment, en els directes ja m’aproximo. M’agradaria posar 30 cançons en un sol treball. Ningú no apostarà per això, així que caldrà pensar en la producció. Hauré de parlar amb la dolça senyora invident de la caseta del barri per tal que em done un número amb garanties. Torrades amb mantega i cafè amb llet per desdejunar. Ella em dona instruccions sobre quatre operacions d’intendència que caldrà resoldre amb audàcia. Me les planteja amb ductilitat pedagògica, com la mare que repassa la lliçó mentre pentina el seu cadell. Com que em salva la vida gairebé cada setmana li faig cas.

Dijous, 11 de gener

Aire de vidre. Mrs. Dalloween prepara els motlles casolans per fer pastís de cireres (en la ficció sempre pot ser temps de cireres). Les espirals de Vincent Van Gogh anuncien el carnaval del pensament difús. Faig exercicis amb la marimba de materials pobres que m’ha construït Ernest ( la importància de dir-se Ernest; la importància de tenir unes mans hàbils i l’oïda fina). En els propers enregistraments puc tocar bona part de la instrumentació. És la manera de trobar el so que cerques. La perfecció no em trau el son. Rugós i directe, amb això penso, i més tard o més d’hora ho aconseguiré. De moment, en els directes ja m’aproximo. M’agradaria posar 30 cançons en un sol treball. Ningú no apostarà per això, així que caldrà pensar en la producció. Hauré de parlar amb la dolça senyora invident de la caseta del barri per tal que em done un número amb garanties.

Dimecres, 3 de gener

Aixecat enjorn. Nit fosca. Un fred humit i quiet. Sol a la parada. Els carrers rapitencs deserts. En un racó de la parada una aranya, boteruda i enfeinada, fa el cèrcol de la seua tela suscitant falsos records gòtics. A les set apareix el faune mandrós del vehicle, amb rètols lluminosos que anuncien el trajecte i els pilots intermitents encara potser mig ensonyats. Un conductor amb posat i gest agre, com de Robert de Niro a Taxi driver.

A Benicarló a tres quarts de vuit. Homes recolzats als prims troncs grisos de l’arbrat del carrer sant Francesc, esperant ser llogats per a les feines del camp. A pesar de tants discursos del reaccionarisme hostil, es comprèn que encara són útils a les dinàmiques camperoles. Al butlletí de notícies del vehicle, uns minuts abans, la mort d’un soldat de l’exercit espanyol a Afganistan. Un soldat d’origen colombià. La immigració s’ocupa en feines que els autòctons no agafarien ni farts de vi. És el discurs hipòcrita que hem tingut i tenim.

Dijous, 28 de gener

Quan més menteixen millor s’expliquen.

* * *

Em diu, amb accent afectat:

- Estic forçant les muses.

- A vore si et denunciaran –que li responc, tot aixecant una cella.

Dijous, 21 de gener

Alguna ullada tímida de sol. Però venç la grisor. Anit, a la presentació de la novel·la d’Albert Guiu, a la Biblioteca Arbó d’Amposta. Prou genteta. És un prodigi la capacitat de convocatòria del centre, quan en aquests afers els quatre gats abunden arreu, fins a les grans ciutats. En acabar l’acte, un refresc amb l’autor, en petit comitè. Abundaven els professors i dominaren la conversa amb les seues dèries i conxorxes. Saludada la Teresa Bertrán i el Rafael Haro. Vam fer una mica de broma intranscendent i prou. L’editor barceloní em va passar les galerades del llibre nou. Un cop d’ull havent sopat, ja a casa. Després de donar voltes i revoltes, l’he batejat com a “Fugida en cercles”, i desplega tots els registres narratius que sóc capaç de fer, comptant-hi el poema en prosa, a còpia de capítols curts, i crec que prou variats. El magatzem de materials inèdits se’m va buidant. Sensació d’alliberament.

Dijous, 14 de gener

El rosadencs subtils de la celístia marinera. S’instaura un sol de força mitjana que tempera les humitats refredades. Somnis encaboriats a la matinada, amb personatges desagradables del passat, gent de daga emmetzinada, tuf de reaccionarisme franquista i hipocresies sistemàtiques.

Apareix el trio de Max Sunyer a l’aparat casolà. Recordo una llunyana conversa amb el guitarrista parlant de poesia, i molt especialment de J.V. Foix. És evident que els músics conscients i rics de llenguatges i curiositats llegeixen i paeixen estímuls d’altres disciplines i canals. Tot això es nota en cada composició i proposta de Sunyer. A més de parlar de poesia, li vaig explicar com ell i els seus companys d’Iceberg ens havien obert els ulls, i sobretot l’oïda, a pigments i senders diferents, alternatius als dominis del pop i el rock més convencional. Aquestes revelacions quan les trobes als setze anys, fan escurçar moltes voltes.

Dijous, 7 de gener

Fred intens i pluja desganada. Les notícies diuen que Londres és nevat. L’actualitat imita un relat de Jordi Llavina, on una pantalla informa als protagonistes de l’escena de que Londres és nevat. Neu al gener. No sembla forçosament un signe dels climes trastocats.

L’estri japonès emet el poema sonor “Revolution 9”, de Lennon. Una peça molt aproximada als poemes sonors que John Cage va bastir per a unes emissions de la BBC. Però, mentre sona l’embalum de sons accidentals penso en Claude Debussy, escoltat anit en la programació d’una emissora clàssica. Com Baudelaire en els versicles, Debussy s’abismava en les valls de la malenconia. Més que flors del mal, confeccionaven floracions de les despossessions.

31 de desembre de 2009

Despentinat, llegeixo un tram més dels diaris de Musil. Ella em diu que semblo Neró (versió cinèfila, cal suposar) i m’entren ganes d’incendiar la part de Teatre del Món que em pertoca.

L’Home dels Nassos vindrà amb el cotxe de línia o amb helicòpter? Quan apèndixs necessitem per posar els nassos en un flanc del futur? El futur porta una xifra, 2010, que sumada dóna 12. Però, no sóc cap bruixot numerològic, només un aprenent de Druida que espera l’Home dels Nassos a l’ombra d’una acàcia.

La lògica matemàtica en forma d’endevinalla és una bona eina per aficionar la xicalla a la poesia. Alguna vegada m’han suggerit de fer un llibret de versos infantils. De moment he bandejat la proposta. Ja hi ha molts companys i companyes –sobretot companyes- que ho fan magníficament. Però, una cosa tinc clara per a aqueix projecte, que només és fum llunyà: hauria d’apostar per la lògica líquida de les endevinalles. La Gloria Fuertes de la televisió de la nostra infantesa ho feia magníficament. Se’n va fer molta burla estúpida d’aquella entranyable marfanta de veu rogallosa, però era un deu, i la feina que feia amb el joc dels versos per als xiquets era brillant. En un altre país, potser nòrdic, potser menys brutal, hagués estat celebrada com cal. Per ací només li penjaven llufes i imitacions ridiculitzants. A més, l’obra poètica per a adults de Fuertes és d’una qualitat ben notable, a l’alçada de qualsevol dels referents de la seua generació de postguerra, i també bastia una prosa límpida, sucosa i honesta en articles i altres artefactes no versificats.