|
 Dimecres, 25 de novembre
Amb persistència –i alguna clau per a iniciats-, ha après a deixar en suspensió, a l’alçada del nas, l’aromàtica poma verda.
Però, res no li garanteix que la fresca dolçor no estiga configurada a còpia de transgènics ben artificiosos.
Els anestèsics ja solen tenir-ne d’efectes secundaris.
A pesar del joc sedant, rere l’hora silent i perfumada, el món segueix parint angles rectes i podridures.
* * *
Llences un dels poemes decents dels darrers dies, en suport biodegradable, a la mar. Però encara és gran el deute, insadollable.
* * *
A la tarda, cap a Benicarló. Les esperes en parades desolades. Els autobusos amb la carrega estibada. Cadascú en el seu racó de fosca, distanciat del pròxim i desconegut. ¿Què passaria davant alguna contingència descarrilada de la rutina del trajecte? ¿Apareixeria la millor versió dels capets plens de penombra de les fileres de seients? ¿O només el reblat dels egoismes? Remugo velles cançons sota el nas: “vaig matar un home a Reno, només pel gust de vore’l morir” (Johnny Cash). Una fantasmada de Cash en una cançó? Ganes d’apartar-se de clixé que li havien aplicat els periodistes? Em miro la humanitat del vidre enllà, que torna a casa amb cara de mal humor i algun llarg cansament per les voreres grises. Queixalada al bar del barri de confiança. Em tanco al pis dels pares. Llegeixo fins al son. Relats de Bukowski, en l’edició d’inèdits. Una inèdits sospitosos, per això: m’he trobat un parell de contes en l’arranc del llibre que ja havia llegit. Ni els maleïts no se’n lliuren de les operacions de comercialitats “post-mortem” amb qualsevol paperet abandonat en una carpeta, o rescalfant materials que ja coneixíem.
* * *
(Recepta per assolir una certa immortalitat els darrers dimecres de mes).
El llit de crepitants fulles de llorer folrant el fons de la cassola.
Els versicles, en paper de Bíblia, fets a miques, salpebrant la base llorejada.
El rellotge de butxaca, antic, al cor de l’estofat.
Les nines bessones, retallables, amb vestits florejats, s’han de plantar en un lateral.
Si ho poses a foc lent al microones ( domèstic accelerador de partícules), es transfigura tot, com un profeta heterodox de l’antigor en la vetlla en un camp d’oliveres.
Opcional: en comptes del rellotge del besavi, produeix el mateix brou una bola de neu amb un Manhattan nevat.
Dijous, 26 de novembre
Al matí. Els mesuraments dels tècnics sobre la finca dels ancians ametllers de l’avi ramader - i les dels veïns. La reunió a l’aire lliure. Els néts i els fills d’un grapat d’absents.
Els reguers i les fites, rústegues i precises, faciliten l’enteniment amb els de la cinta mètrica oficial. Parlem entre els afectats. Tertúlia amb alguna pinzellada digna de Berlanga, entre la cosa pràctica, la resignació murriera, i la proposta de fer una paella per celebrar que ens donaran dos rals en l’expropiació municipal.
Anècdotes variades. Algú comenta que, per la zona, en temps de la guerra civil, hi havia un refugi excavat a uns quatre metres de fondària.
Alguns estornells festegen, de branca en branca, per les oliveres, els ametllers i les bardisses. Un dels veïns és llibreter i em diu que rep correctament els meus darrers llibres. Ho celebro. Tot i que potser és una feina en va. No sé si al meu poble deu despatxar gaires exemplars. Per sort, per a ell i per a mi, la seua botiga no depèn dels meus títols.
Dino a un xinès discret i mediocre. La cambrera oriental i dues parelles de francesos es comuniquen amb una “interllengua” que em recorda la de Blade Runner. Penso el els relats de Murakami. La cambrera podria aparèixer perfectament en alguna escena d’un Tokio nocturn i farcit de perills sords i soledats desesperades.
A les cinc, visita a l’estudi de Fernando Peiró. A pesar de les limitacions malaltisses, segueix acudint a la cita amb el seu univers plàstic. Ens acompanyen sa filla i la muller. Emoció a dues veus en algun tram de la conversa. El pintor, quan marxo, em diu un “fins a sempre, Josep”, que em sotraga de dalt a baix amb un calfred. S’ha pintat un autoretrat irònic, fins sarcàstic, amb traços desimbolts i pigments en clarobscur tragicòmics del seu moment present. Tardo un parell d’hores en refer-me de les sensacions agredolces, dels cotons mòrbids de la malenconia vessada a raig de la visita.
* * *
El compositor deixà al faristol de fusta les partitures amb branquillons de romer i reproduccions a color de papallones africanes als pentagrames.
- Sabràs tocar-ho?
Li preguntà al violoncel·lista d’ulls esperitats.
- Per descomptat.
- Ho sabia. Per això t’he escollit.
- Les afinitats electives...
Camil Gou filmava tot l’assaig en blanc i negre.
Divendres, 27 de novembre
A quarts de sis del matí espero un autobús lent. Un gos negre m’increpa l’espera. Hi ha gossos que transmeten una quantitat d’alienació cridanera prou molesta. Deu vore amenaçat el seu territori per les figures palplantades a la parada. Porto a la mà una bossa amb el quadre que em regalà Fernando, i un parell de catàlegs de la seua exposició a la Taüll barcelonina, amb el text que li vaig escriure a tall d’aproximació al món plàstic de l’amic. En una altra bossa, un parell de llibres, i la mica de roba per canviar-me en les darreres hores d’aquest parèntesi. Arriba el vehicle. Sóc l’únic passatger fins a Vinaròs. Negra nit a la carretera. Els jocs de llum i ombres fan prodigis en els reflexos de les grans llunes de l’autocar: pirotècnies gracioses; siluetes recremades emergint d’entre algun arbrat. A les set i escaig sóc a La Ràpita. Faig cap al primer –i únic- bar obert. Un tallat, una magdalena i un cigarret. Personatges insomnes per atzarosa companyia. Un tipus juga a la màquina escurabutxaques. Un jubilat riu sol recolzat a la barra. La cambrera, de l’est europeu, frega una part del pedrís de l’entrada. Deixa unes esteles arquejades què, tocades de tinta negra, s’aproximarien a algun gest de Tàpies. Entro a casa. Sóc un lladregot previst. Em poso al llit i no somnio ni amb Buñuel tocant el tambor a Calanda ni amb res.
En tornar al món de presumptes desperts, cafè amb l’amic S. Algú que temps enrera em mirava amb desconfiança, i que escriu, em demana referències editorials. Li dono tota la informació que tinc el millor que sé, però no sé si l’aproximació servirà per desglaçar les distàncies d’ara endavant. Conversa suau amb l’amic. Comentem l’editorial conjunt dels diaris catalans davant el Tribunal Constitucional, i la reacció previsible, carregada d’incomprensions, de la premsa madrilenya. No entenen res. Ni ho entendran mai. Les capçaleres més progressistes tampoc. No hi ha pedagogia que valga. Ja s’ha demostrat massa vegades.
Res massa urgent als correus. Escric una mica. La mare ha fet puré de verdura i peix, espès, com m’agrada, per dinar. Explico la trobada de veïns i tècnics municipals de Corts Valencianes. Migdiada espessa i encaboriada. Em refaig a mitja tarda. Miro textos de diversos bancals. Avanço molt lentament. Llegeixo el Castellet (l’acabo amb Terenci al Nil tot coneixent el sinistre general Líster; quin contrast de freqüència d’ona i sensibilitats!). El poema més desgraciat del gran Antonio Machado el va fer pensar amb el general del 5º Regimiento. “Si mi pluma valiera lo que tu fusil...”, o alguna cosa semblant, cito de memòria. Algú va enganyar a don Antonio sobre la veritable naturalesa del militar. La ploma de Mairena/Martín/Machado val per tots els fusells de la terra (maleïts sien).
Dissabte, 28 de novembre
M’ aixeco. Veig el Peiró-Coronado que em regalà fa anys, titulat “Poema musical”. Després miro l’humor de la mar (avui amb mantell blanquinós al llom innumerable). L’altra tarda li vaig comentar que aquesta és la primera ullada en tornar del son. Li va agradar saber-ho.
Penjo un poemet, fet anit, al mur del “Facebook” per als amics via satèl·lit. Contesto un parell de correus grats. Ma mare anuncia l’olleta dels dissabtes. Compro els periòdics. L’editorial conjunta dels diaris catalans em fa l’efecte que tenia una mica de síndrome d’Estocolm, massa ganes d’agradar a qui ens menysprea i sotmet en tantes coses fonamentals. A pesar d’això, la reacció del front periodístic madrileny ha retornat amb la virulència previsible. Aquest element també jugarà el matx de demà, que sempre és molt més que futbol.
Mentre anoto açò, la banda de música rapitenca arranca, prop de casa, una cercavila amb un pasdoble torero (després diran...). Els clarinets sonen gloriosament desafinats, i una trompeta entra tard a tot. Jo crec que les bandes es convenient que, afinades del tot, en una cercavila, no ho estiguen mai. La volta deu ser per celebrar la cosa de santa Cecília. En aquestes formacions, l’element social és més important que l’artístic.
* * *
4 ACCIONS BLANES
A Bartolomé Ferrando
1.
Decorar profusament
el racó predilecte
de la gàbia preferida.
En acabant, pensar un motiu
plausible i anticonvencional
per començar la festa.
2
El parpelleig,
a temps amb primera cançó
que l’atzar ens lliura fora de casa.
(alternar amb compassos a contratemps
i després provar de dibuixar l’esquema
de les ombres rogenques).
3
No subratllar cap quietud
durant dia i mig.
Pensar en la gràcia fluent
defugint qualsevol nom propi.
4
Parlar-li
a cau d’orella
a la memòria.
Fins que es desperte,
escurada i pietosa.
* * *
Una banderola amb el crit gràfic, en blau i roig, de “forza Catania”, i l’escut barroc del club. Una televisió per ningú, que dóna l’enèsim partit de futbol de la setmana, el València contra el Mallorca. Tant a València com a Mallorca tinc ambientats records i mites i pàgines llegides i viscudes. La cambrera de cabell curt anota les dues pizzes triades i em destapa una Pepsi. El domini de la Coca-cola té un parèntesi sever en aquest establiment que té alguna cosa de cuina gran de casa vella. Problemes amb el distribuïdor de la zona? Alguna particular militància?
Un cop cruspides les pizzes en la pau casolana llegeixo un tram més de la “Nocilla Lab” de Fernández Mallo. Rere la col·lecció d’atzars vertebrats per un viatge en cotxe llogat a tocant d’una xicota que sembla un maniquí autista, em sembla endevinar les lliçons de W.G. Sebald. L’experiment narratiu té el seu interès. En realitat està tot ben tramat de cordetes que segueixen tots els possibles meandres d’una aparent apatia superficial. El gallec fincat a les Balears mescla amb traça elevacions de filòsofs durs amb gatgets de plàstic i detritus de la modernitat.
Diumenge, 29 de novembre
Un aiguamoll d’aigües podrides i negroses, amb ossamentes de balenes i restes de peixots indesxifrables enterrats al fanguissar. D’una barqueta estant veig emergir el Déu-Peix, amb la seua gegantina morfologia humanoide, però amb escames i un rosari d’aletes a l’espina dorsal. El veig travessar una platja de grava negrosa i abraçar-se a un monòlit grisenc amb escriptura jeroglífica indesxifrable i uns relleus rudes que representen polps gegants entre un onatge tumultuós.
Tota aquesta imatgeria l’ha servida a la safata de l’ultrason directament un relat de Lovekraft que vaig llegir també anit, després de la llesca de "Nocilla" de Fernández Mallo.
* * *
Grisor amb algun fumerol de clariana en la primera hora. Anit, vist també un Godard homenatjant Buñuel. Una pel·lícula de carretera (com el relat de Fernández Mallo), amb diàlegs metafísics, consignes d’un marxisme a la francesa dels anys setanta ( patè fregat al pa del dia, sense cap autèntica trinxera), i altres gratuïtats a les què els hi ha caigut una allau de pols anacrònica evident.
Em poso les sabates negres, que em fan més racional, i avanço cap a la graella dels periòdics del barri. Normalment configura un astre curull de solaritat. Però, avui, la grisor retoca els plecs dels diaris en un sutge quiet de coloms grisos i arraulits uns a tocant dels altres. Cafè a la plaça. Veig el resultat d’un premis literaris que vulneren un fotimer de drets dels autors, i que, en conseqüència, són ignorats per l’associació d’escriptors en la seua difusió. Es veu, però, que hi ha a qui les dignitats sindicals dels escriptors els importen un rave i aprofiten per emportar-se’ls sense tanta competència concurrent. Nosaltres sols ens fem la guitza. Com en tants sectors. El cansament davant aquestes debilitats humanes, tan reiterades a tothora, és gran. Per això, quan de tard en tard, descobrim alguna elevació lluminosa, entre tants de simulacres i mesquinesa, ens vénen ganes de dir alt i fort: “encara hi ha fe a Israel!”
Canvi d’accionariat al diari “Avui”. “El Punt” se’n farà càrrec. És un bona notícia. Les dificultats dels periòdics de paper van ensenyant unes capgirades curioses. El sòl del periodisme pateix sacsejades i va llençant a l’atur dotzenes de bons professionals. Alguns dels bandejats es retiren a una caseta camperola i escriuen una novel·la històrica amb unes llàgrimes d’esoterisme suau, uns documents secrets, una investigació mig policíaca, i proven sort en la llotja de l’entreteniment amb llom.
Començo a fer un article-conte que necessitaré per a la setmana de Nadal. Aquesta tradició de fer algun relat amb fons nadalenc perdura anys i anys. A la premsa de totes les tendències, se’n recorden tots els anys de suggerir-te que l’article més arrambat al dia en que Occident celebra el naixement d’un oriental, tinga algun regust de conte més o menys clàssic. Juan José Millàs, en un volum on recollia col·laboracions als periòdics, batejava l’híbrid com a “articuentos”, i a fe que ho eren.
* * *
Al poema, que creies mort en la pàgina dels 23 anys, li ha crescut una ungla insolent que grata l’encuriosida candorositat d’una nimfa folrada de cuir.
* * *
Cap dels dos sabria dir amb exactitud quan i com es va perdre la peça. Ara, en comptes de la dama, en la cort blanca, a tocant del monarca indiferent desfila una closca gran de caragol, blanquinosa, amb betes grisenques al llom. Des que això s’ha esdevingut que tots dos tenen la impressió que les negres guanyen més partides, però no s’ha han dit en cap sessió.
* * *
El bar, ple des d’una hora abans de l’inici del matx. La planta baixa d’una casa antiga convertida en un pany de graderia excitada i sorollosa. De tocar el cel a fregar les calderes de sofre d’en Pere Botero sense massa transicions ni compliments. La fal·lera pel futbol ha augmentat fins a la desconjuntada exageració els darrers anys. A dues cadires del meu racó, un xicot amb una samarreta de Reial Madrid enmig del cau de fe blau-grana. Ningú l’increpa, tot i que fa gests provocadors. Prova de que, malgrat la passió barcelonista, al cau on em miro els partits tot fent tertúlia amb l’amic, el grau de civilització és perfecte.
Dilluns, 30 de novembre
S’anuncia vent a les previsions. El vent més empudegant de la zona és el mestral, que acostuma a instal·lar-me un nyigo-nyigo agut, lleu, al fons de la testa, que pastura ramats d’elefants per un tros de prosa, o cisella un record en la introspecció continguda d’uns versos, o li remata una lletra d’encàrrec sentimental per al grup post-punk dels nebots. De moment, però, no ha entrat el mestral. Hi ha un solet tebi entre la quietud fredolica. La roda de carrer habitual. Els correus. Esperits sensibles que m’expliquen el humors del seu viure. La sensibilitat desperta pateix prou i massa amb les quotidianes fuetades d’aquests temps que van canviant paradigmes cada vint minuts. acabo l’articonte nadalenc a quarts d’una. 40 minuts de pantalla, 25 anys de covar-lo d’una manera o altra. Després diran que els articles són cars. Amb aquest potser podrem pagar algun dels rebuts incomprensibles i sospitosos de la companyia elèctrica. La cambrera portuguesa del tallat d’havent-hi dinat. Practico l’idioma de Torga, el de Lobo, el de Andrade. El de Saramago no em surt tan bé: a un és que l’accent estalinista i antisemític no li escau gens ni mica. Entra el mestral tènuement a mitja tarda. Porta el pregó gebrat dels cims enfarinats de l’interior. A les 7 en punt, el plat de compactes programats fa sonar el treball més polític de Lennon: “Sometime in New York City”. Un dia d’aquests farà no sé quants segles que el van matar. A “Sometime...” hi ha un tema enregistrat en directe on col·labora amb Frank Zappa. Una associació ben interessant. Cap dels dos no va ser convidat mai a fer uns “bolos” de grans èxits a Las Vegas. La nit de l’assassinat al Dakota –potser el dia següent, per la diferència horària -, un company d’aventures adolescents va venir a pitjar el timbre de casa. Estàvem tan fotuts com si se’ns hagués mort un amic o un parent que coneguérem de prop. Havíem comprat el darrer treball, “Double fantasy”, que sonava magníficament i anunciava el retorn de Lennon a l’escena discogràfica després de cinc anys de silenci. El vam estar sentint en silenci. Fins les cançons de la Yoko ens semblaven especialment reeixides. No calia anar botant l’agulla dels seus solcs per trobar els temes de l’altre 50%. Un bon elapè. Anys després, un sanitari que portava la llitera amb el músic agonitzant, va explicar que es va identificar, amb el penúltim fil de veu, d’aquesta manera: “Sóc John Lennon, dels Beatles; m’han disparat”. Una bona putada en aquells dies de primera joventut. Jo he llegit “El guardià del camp de sègol”, també els contes de J.D. Sallinger (en una excel·lent traducció de Quim Monzó, per cert), i no m’han entrat cap ganes de matar a ningú. “Sóc John Lennon, dels Beatles; m’han disparat”. Sometime in New Tork City... Sembla com si fos ahir, però en fa 29 anys, si ho compto bé. El temps amb el què nosaltres hem escrit algunes cançons, alguns llibres, i tampoc ningú no ens convida a fer cap “bolo” de grans èxits a Las Vegas, perquè d’èxit no en tenim cap; només podem fer concerts de grans fracassos, que també té la seua gràcia. Els nostres managers no són tan hàbils com el dels Beatles.
Enllesteixo un parell de feines, més aviat mecàniques, encenc la calefacció i llegeixo el que em resta de la revista “Presència” d’ahir, la novel·la de Fernández Mallo (que es pregunta, entre altres coses, perquè els humans tenim massa; una qüestió que els científics encara no han desxifrat del tot). Això és tot. O res.
Dimarts, 1 de desembre
Ahir pensava en Lennon. Fa set minuts i escaig que m’han demanat un paperet sobre el músic. 30 línies. 300 paraules sobre Lennon, ha dit el redactor d’una revista musical. Aquesta mesura es repeteix molt. Sobre en Lennon han caigut centenars d’allaus mundials d’interpretacions, mentides engradidores, mentides rebaixants, i tota classe de cosa més o menys periodística. 29 anys donen per afegir moltes capes de materials de tot pelatge sobre un mite. 2000 anys encara donen per a més desfiguracions i dèries. El mites al final són un garbell de metàfores que cadascú s’encaixa a conveniència.
Ha entrat el mestral amb més força, però amb intermitències. Tot de criatures translúcides, fosforescències i frecs electritzats contra el mobiliari urbà i els terrats dansen a caprici de les ràfegues, o refilen flautes imberbes en tombar una cantonada o fuetades seques d’una persiana mal lligada.
El periòdic. El Cervantes per a José Emilio Pacheco, el poeta mexicà al·lèrgic a la retòrica i al xou. Que un escriptor tan discret i directe s’emporte el guardó castellà és per la pura conjuntura política. Amb un altre govern no hagués passat de l’extensa llista de finalistes. Aquestes coses rutllen així.
Els no-nacionalistes espanyols no detecten cap discriminació en el guardó cervantí. Hi ha tres literatures peninsulars que no són tingudes en compte per a res en la cosa. A tot estirar, les altres literatures poden optar, de tard en tard, i entre, novament, un domini aclaparador de la literatura en castellà, a algun Nacional, un premi de consolació, un graó per sota. A banda de les martingales polítiques d’un estat que en cada acció, fins en les culturals ( que presenten sovint com a innòcues), aspira a acabar d’escanyar-nos amb el desprestigi de la indiferència; a banda de tot això, dic, fa anys que conec l’aposta de Pacheco, i fins m’alegro per ell. És un escriptor que sap que la vida a peu pla, les realitats rases i pròximes, no tenen gairebé mai bona sintaxi i molt menys predicaments d’alta solemnitat.
Visita al pares. Al súper. Beguda sense alcohol i llet. La caixera que sempre esclata en un rialla que sembla un tic nerviós, avui està seriosa. La vida li serveix, potser, renglons de mala sintaxi en un detall o altre. En aquestes feinetes per a cadenes alimentàries qualsevol dimarts et poden donar el passaport, o exigir algun nou abús, que tampoc garanteix res.
Poca cosa als correus. Escric i repasso papers fins a l’hora de dinar. Envio l’articonte nadalenc. Ha calgut passar el filferro un cop més. No havia de ser ni massa dur (la publicació no ho admetria), ni massa tou (jo no ho admetria). Ja està tramés i oblidat.
Sopa de peix per dinar. Migdiada curta, sense malsons ni revelacions. Avanço una mica més en una retria de poemes i li faig la manicura a un parell de proses. Fem la carrera de fons, però de vegades les circumstàncies ens fan esprintar uns cent metres. Quan torno al butacot llegeixo els papers sobre José Emilio Pacheco. Quan el visita algun jove demanant-li consell, el poeta de “Tarde o temprano” li’l dóna, però exigeix que el jove li’n done un a canvi. Savi, sap que un home de setanta anys és privat de certs angles de visió que la jovenalla coneix bé. També, una cosa que els pregunta és si volen ser escriptors o famosos, perquè pensa que és incompatible un desig amb l’altre. Pacheco cau bé a tothom. És un home tímid que va fent la seua obra i assaja de ser invisible la majoria de vegades, tot i que ara, amb el guardó cervantí, ho tindrà més difícil durant uns mesos, després la cosa deu afluixar, perquè un poeta i assagista no és un element dels més apreciats en els mitjans de continu espectacle espetegant.
El mitjans de comunicació han linxat un home innocent en l’hora de la mort de la filla de 3 anys de la seua parella. Hem vist un càmera incitant una gent a cridar-li animalades quan treien l’home d’un furgó policial davant del jutjat. Un periòdic dels més cavernaris de Madrid treia una foto del rostre de l’home i titulava en primera pàgina i a cinc columnes: “la mirada d’un assassí”. Totes les reparacions seran poca cosa per a una vida destrossada. Aquestes maneres de fer es donen molt més del que ens pensem. La presumpció d’innocència és segada sense cap escrúpol. Qui dóna aquestes consignes en els llibres d’estil? Qualsevol dia, qualsevol pot vore’s embarcat en un laberint grotescament kafkià i, a primera pàgina, amb una sentència a cinc columnes.
Dimecres, 2 de desembre
- Tornes a fer ullets de constipat.
Sap modular els diminutius, i es tornen un escalf a la zona lumbar de l’ànima.
T’estimen i estimes. Hauries de ser feliç. Fluir amb les línies blanques del cosmos. Tocar els cascavells en la fronda emboscada i lloar déus reinventats.
El cafè i la magdalena. Salta Mahler, la simfonia número 2, al compacte. Qui ha programat Mahler? Hem patit una incursió nocturna d’Alfonso Guerra? Qui necessitava un romàntic dominical en aquest dimecres de cendra apocalíptica?
Torno a fer ullets de constipat. Quina massa específica tenen els diminutius? Quants diminutius per metre quadrat necessiten els fonaments d’una relació?
Hi ha un sol lleganyós. I hi ha el gos d’un veí del barri, que encara munta guàrdia ploranera a la porta, esperant a qui no tornarà mai més. Hi ha fotos de José Emilio Pacheco a la pila dels periòdics. Hi ha una gata que inspecciona unes caixes de cartó de la botiga de llenceria de la cantonada. Hi ha la comare teutona que et diu “bon dia” i descargola el braç metàl·lic de la cafetera. Hi ha la caixera riallera que fa 48 hores que no riu gens. Hi ha el paio amb faccions orientals que em despatxa uns cartutxos de tinta per a la Canon. Ningú més , en tot el matí, sap trobar un diminutiu consolador amb la seua densitat justa.
* * *
La platja hivernal. Una manta. Una edició rebregada amb poemes de René Char. La petaca de whisky compartida. Un “Camel” a mitges, callats, mirant la celístia i els seus misteris eterns.
La seua cabellera llarga vessada al muscle. Una manta de dues places que fa una llunyana sentor d’olives. Els frecs del rodet de les onades, el ritme indolent de la clandestinitat sedant. Doble vida. Doble fons. Doble cansament.
Fa segles que caminen. Vénen potser de la gràcia d’un malentès. Gats errabunds, en realitat sempre han estat en la cruïlla d’un lloc equivocat i en el moment equivocat. L’atzar els ha repartit cartes dolentes.
Una comunicació càlida i subtil, i sempre una distància severa, que no ha acabat d’apagar mai la necessitat de saber-se al món esperant potser algun prodigi o la decepció definitiva.
* * *
Fa dies que algunes coses que haurien de quadrar d’alguna manera oferien una empastifada de tintes fora de registre. Avui, amb una gràcia lliscant, tot s’ha posat a lloc i se m’ha girat una feinada per als propers trimestres. L’any vinent editaré dos nous títols. Més de 300 pàgines de prosa (300 pàgines i escaig
de prosa narrativa corben la carcanada de qualsevol, però això no ens salvarà de ser dels sospitosos per a alguns de ser de la tribu dels plegats de mans). La brega continua. L’avançada suïcida gairebé ens fa coratjosos i eficients. Llençarem més paper imprès sobre aquest dies de tanta deriva. Devem creure d’alguna estranya manera en l’humà, probablement. És un fet. Uns naips que pintaven desfavorables s’han capgirat. Els déus ens donen peixet després de posar-nos la paciència i la resistència a prova.
* * *
POESIA DIRECTA
Es desfulla la retòrica
i la vida s’obre obscenament tràgica
amb innocències metrallades
i saltamartins ensangonats.
Es desploma la retòrica
- coartada de la ximpleria, tan sovint-
i l’emperador que es va vestir d’esperança
trau el fusell i complau estratègies d’acer.
S’obren els domassos daurats
i un ram de mans desnodrides
són comptabilitzades com maniquins revellits.
En els carrerons sòrdids ha començat, potser,
a bastir-se la poesia directa dels ofesos,
la insomne resposta esmolada dels descalços.
|
