Matí trametent articles i altres menudalles. A migdia, cap a Barcelona. Trobats els Vergés a l’autobús. Van a passar una revisió per la intervenció renal al poeta. Molt afectuós, en Gerard, com sempre. Temperatura primaveral. Les florides a la verdura del camí. Prostitutes assegudes en hamaques de platja, al sol inclement, en calces i subjectador. Sacs de taronges sobre un pilar de rajola crua. Bon viatge. Cap embús a la Diagonal. Amb un taxi cap al carrer Diputació. El guiador ens pren per turistes i pretén donar-nos un parell de voltes d’afegit. Li tallem la intenció i s’ofèn (significativa pujada de tarifes). Els espavilats del món (condemnats a triomfar). Agafem més tard el metro i anem a mirar-nos el nou centre de Les Arenes fins a l’hora del partit del Barça. Fantasmes taurins i siluetes del circ dels anys seixanta ( la trapezista rossa que ens somriu des d’un cartell emmarcat, on deu parar?) potser sobrevolen els passadissos del centre, que s’ha aixecat respectant la circularitat del coliseu. En acabant de fer el tomb (una gentada), encomanem unes pizzes i ens mirem tot sopant com el Barça guanya a la Champions, no sense ensurts i patiments. Llegeixo una mica fins al son. Prenc alguna nota bàsica.

* * *

ARENES

Intimidants graderies,  ulls esperant, exigint  que els dones detalls memorables

o et deixes partir en dos pel polsós minotaure. Pels corredors espurneja una prima sentor de coure difús (la sang, la sang, la sang) entre xiscles adolescents

i fressa entremesclada. Quan surto a fer fum veig la primera oreneta

en l’arc de rajol a vista de la façana preservada. On hi havia els corrals ara s’ofereix roba de baix cost (la dependenta fashion mastega xiclet). Una senyora del manteniment s’assembla molt a la madura trapezista de l’ampliada foto

en el blanc i negre granulat que guarneix un pany de paret de la cafeteria.

Nosaltres som els fantasmes de l’avenir. És una obvietat que fa de mal pair. T’expulsen d’on no has demanar estar. Ho calles, no cal posar-se pesat. Tant si has rubricat una mitja verònica l’any 53, com si posares el cap a la boca de lleó, Cronos devora amb la mateixa mecànica eficiència. Primer un braç, després una cama, mitja dotzena de somnis o els tres dubtes ben perfilats. Arenes? Les de l’imprecís rellotge antic, evidentment. Inexorablement bellugadisses.

Dijous, 7 d’abril

Passejada matinera pels rodals de la Rambla de Catalunya. Cafè en una terrassa. Sol esclatat. Temperatura quasi estiuenca. A la llibreria Bertrand compro uns volums. Tenen els darrers llibres en l’ordre alfabètic de les lleixes. Vaig darrere de Mercè Ibarz. També, en una disqueria, compro el nou treball de Paolo Conte i una recopilació abundosa de Brassens. Velles fidelitats que no s’acaben mai. Ens movem amb el cada cop més acurat transport públic. Dinem a un polit oriental de prop de casa. Quan ja arribem a casa m’adono que he oblidat la bossa amb els llibres i discs i reculo. Una cambrera somrient –els ambigus somriures orientals-. Migdiada reparadora. A les sis ens mobilitzem. Cafè al barri gòtic, ben animat. Hi ha el mercat dels dijous. Després sortim a Laietana i agafem un taxi cap a la façana marítima. Arribem al Museu d’Història, amb ressons de vaixell als interiors amplis i sobris (fusta, ferro i vidre). La festa del “Paraules d’amor” és al restaurant de la quarta planta. En arribar, fotos amb el Víctor Amela i la Roser Amills davant un fotimer de retraters. Un muntatge espectacular, guionitzat. Un cop a la terrassa, les rotllanes ineludibles de les festes barcelonines. Formem colla amb el company Jesús Tibau. Fem de miradors i mirats alhora. Una nodrida representació del “star-system” barcelonauta. Ens saluda Lluís Llongueras, molt amable, acompanyat d’una filla. Anem trobant rostres coneguts: Àngel Casas, Jaume Sisa, Verònica Blume, Regina Do Santos, Núria Feliu, Núria Ribó, Xavier Rubert de Ventós, Teresa Gimpera, Arcadi Oliveres i molts més. Ens serveixen cava i els compiladors i editors fan uns parlaments en un escenariet. La Núria Feliu fa de padrina de l’esdeveniment en comptes de Serrat ( que ha excusat la presència per malaltia) i la cantactriu- com ella es defineix- dóna una senzilla lliçó de taules professionals. Ens fan unes altres fotos de família, saludo el Toni Puntí i l’actor Bruno Oro, entre altres. Després ens serveixen un aperitiu-sopar excel·lent. Intercanviem paraules supèrflues i somriures amb la Regina Do Santos. Saludem Màrius Serra. En un moment donat s’atansa Pau Riba i intercanviem quatre paraules i en Tibau ens fa una foto. La terrassa, sobre el port, amb una lluneta en creixent, els avions entrant cap a l’aeroport, la música

- un  xic retro- que posa un punxadiscs, i amb la briseta d’una bona temperatura, l’ambient sedant convida a quedar-s’hi. Al final hi ha algun número divertit, improvisat pels més audaços, potser ajudats pels espirituosos. Conversa final, de pura cortesia, amb Victoria Cirlot, tot donant-li foc per al seu cigarret (no li esmento la meua antiga admiració pel seu pare, no ha vingut bé). Ens acomiadem d’Amela i Amills – desbordats pels afectes i sol·licituds- i desfem el camí tot passejant un tros i agafant un taxi després. Estona estranya i prou agradosa. No hi faltava detall a la festa. El llibre “Paraules d’amor”, molt acuradament dissenyat, és un perfecte producte per regalar. Pot ser un dels caramels de la diada. L’editorial Angle ha anat de cara a barraca. En ser a casa, fullejo el volum una estona i vaig al llit. Topant amb tants referents creatius, socials i periodístics, de diverses generacions, he tingut una insidiosa sensació de derrota. Amb tota la matèria grisa concentrada al llibre i la festa, haguessem pogut d’anar molt més lluny amb tot al país, i la sensació de ser en la pura resistència, o de pràctica rendició davant la general reculada, és molt forta (o és que jo la porto a sobre de fa uns mesos).

Divendres, 8 d’abril

Aixecat d’hora. Més caloreta. Contesto correus amb un portàtil prestat per la M. Tanquem la maleta. Cap al carrer Numància, amb un taxista simpàtic que escolta les conyes d’un espai radiofònic (crec que de Rac1). Quan som prenent un cafè a l’Illa Diagonal, comença a emergir com del soterrani una fumarrina tèrbola que va en augment. Ningú ens diu o avisa de res. Abandonem l’establiment i el centre comercial. Ens instal·lem en una terrassa exterior. Un refresc de té mentre crema Roma? Arriben els bombers. Alguna maquinària de la rebotiga d’un supermercat de dins el centre ha cremat, pel que es comprèn. El boca-orella passavolant és confús. Fullejada a la premsa. “La Vanguardia” treu la foto de la Sívia Munt donant de mamar estereofònicament i fa una ressenyeta sense fondàries del llibre amorós. Trobem la novel·lista ebrenca T.B. Ens vorem dilluns a la reunió del concurs de narrativa. A la una en punt arranca l’autocar que va al sud. Deixem una ciutat bullent, diria que animada, a pesar de la conjuntura general. Llegeixo una mica, dormitejo al tram final. A casa a les quatre passades. Comprat pernil al supermercat del barri, una queixalada amb el ritme de l’apetit regirat. Migdiada curta. En aixecar-me, contesto correus. Amills i Tibau envien fotos de la festa al port barceloní. No puc fer massa cosa més. Fullejo els llibres nous (poetes i dietaristes). Al llit quan els horaris revolts diuen que toca.

Dissabte, 9 d’abril

Aixecat tard. El cos es pren els seus marges per restaurar voluntats, després del bany de vips i fotos i vernís mediàtic i social de dijous. Brassens entona els seus recitats sobre la capa tènue d’una guitarra i el farcit solemne d’un contrabaix pinçat, o amb arc fregat pel costellam de la balena del temps. Passo en net unes notes de la llibreta de butxaca. Després de Brassens, un Conte més jazzístic que mai proposa danses ralentitzades sota focus blavencs. Calitges al mar. Vapors càlids. Contesto correus. Arriben més fotos i un vídeo de la festa portuària a Barcelona. He anat fullejant el llibre. Hi ha de tot: paperets de compromís i apostes arriscades. Què és l’amor? Potser alguna mena de pacte a còpia de figuracions i temences? Abunden els textos de la luxúria i el desencant. Papers assagístics, ben cenyits, de Teresa Forcades (teològic) i Xavier Rubert de Ventós (filosòfic). El volum “Paraules d’amor” es transita de gust. És com un àlbum de gran familiaritat. Res del que fan uns humans ens pot resultar del tot aliè. El meu conte l’ha il·lustrat en Joan Font amb una mena de traços numerològics. Bé, ja ha passat el sarau presencial. En tornar a l’estudi repasso textos. Després fullejo el periòdic. Un paper sobre el poeta i pintor Manuel Padorno, un altre sobre Vladímir Holan: companyies que són per les lleixes i a les que sempre es pot tornar sense intermediaris. Avanço feina articulista. Tempestes de sorra al nord d’alemanya, en els trastorns de l’amoralitat natural, i les metralles de la fam i els sàtrapes alimentats interessadament, la indiferència cínica europea ( prendre’m mal). Al vespre, a mirar-me el futbol amb els amics. Patim una mica darrerament amb el Barça, farcit de baixes importants i amb algun jugador en baixa forma: però la solidaritat del grup pot amb tot. En tornar a casa llegeixo el dietari d’un escriptor de dretes, que ens fa trampa. Ens fa a mans un dietari de fa vint-i-cinc anys que es nota molt i prou que ha estat corregit per la ploma madura i astuta. O això, que és el més probable, o es tracta d’un visionari hiperlúcid i d’encerts plens en totes les prospectives. També, poemes de la meua admirada Cristina Peri Rossi (el seu darrer llibre, que sàpiga, “Playstation”) fins al son.

* * *

De les aportacions al “Paraules d’amor”, té gràcia la del músic boletaire Quimi Portet: “L’amor és un tema molt seriós, i els temes seriosos a casa nostra els porta la meua dona”. I la prova de que el tema no té cap sancionada recepta indefugible és la confessió de la Regina Do Santos, que diu que l’estat ideal és tenir cinc amants. En aquests afers els brasilers han bandejat, potser saludablement, certs dramatismes. Dues de les participants han posat fotografies alletant fills. L’amor i la biologia. On és la frontera?

* * *

Em passa pel costat. Em fa una llambregada entre poruga i de menyspreu. Somric. El meu somriure també és de “no tens remei, fillet”. Les ximpleries de la república de les lletres. No ens agradem en res. Dos bons contramodels. Ell per  mi. Jo per a ell. Les disconformitats estètiques ens perden. Quins anacronismes en l’era dels jocs virtuals!

* * *

“Fas massa bona literatura, així no vendràs gaire”, em diu, tot remenant el còctel. Després em fa cinc cèntims de la recepta per ser frívol i comercial. S’assembla molt a la que ell practica. En això ha estat honrat. No ha provat d’errar-me la via.

Diumenge, 10 d’abril

Primera caloreta tot dormint. Les persistents lleganyes del bon temps, fins a l’hora de la dutxa i el perfum. Canta Brassens, que ha quedat instal·lat a la gramola digital. Crepuscles de Montparnasse. Correu d’un poeta, agraint una referència que faig a la seua obra en un article - que no he vist encara- dels que poso en una revista de distribució gratuïta i que per la comarca es mira un fotimer de gent, segons hem pogut constatar. Ahir, en un recés fumador a la terrassa de l’establiment on ens mirem els partits de futbol, se’m va atansar el director de la banda de música local comentant que havia llegit una novel·la meua, editada fa molts anys, i que li va agradar molt perquè li agraden les novel·les negres. O es confon d’autor, de llibre o d’etiqueta. Però no provo d’esmenar-lo. No recordo haver editat cap novel·la específicament de lladres i serenos. Però la introducció només era l’aperitiu per fer-me saber que unes composicions seues les estrenarà una orquestra d’Israel. El felicito. Quan apago la cigarreta torno a l’interior i em deixo el compositor governant un estol de criatures. No m’havia parlat mai. De fa una temporada que em saluda tot passant pel carrer. Avui m’ha fet saber que a Jerusalem tocaran peces seues.

La sortida dominical. Hi ha una trobada de colles sardanístiques a la plaça. Reverberen les tenores pel nucli històric. La tremolor orgànica que seduí Stravinski. El periòdic. Gent que em vaig trobar a la festa llibresca i social de dijous apareixen pels papers. O més ben dit, apareix el personatge. Amb una copa de cava o un “mojito”, o endrapant un canapè de cranc rus, tocats per la llum moradenca del ponent sobre els vaixells, semblaven tant fràgils i passatgers com qualsevol. També, en les visites a les llibreries, vaig adonar-me que amb molts dels autors i autores que signaven les allaus de novetats m’escric amb assiduïtat. Anem mesclats en aqueixa pomada, pel que es veu. En aqueixa pomada derrotada pels temps poc llegidors. Dinar amb els pares. L’arròs de la mamà, referent sentimental perdurable. Correu de Víctor Amela. Per una moguda llibresca i festiva matarranyenca per al dia 30, un cop passat tot l’embull santjordiesc. Al mur social, enllaç amb Carme Riera i l’editorial Bartleby, que publica alguns il·lustres bandejats en traduccions fiables. Tarda prenent notes i llegint.

* * *

“Sé com fer feliç un home com tu”, va dir, amb un somriure color cacau, carregat pel diable. Amb un gest li vaig indicar que anava ben acompanyat. Ella va proposar que “entre tots tres podríem arribar a un acord”. Un farol o una audàcia prou afalagadora, vaig pensar a cop calent. La vaig dissuadir de la maniobra. Va provar sort en un altre racó de la reunió heterodoxa. Diria que va reeixir. Tres que agafen l’ascensor junts. Una bellesa madura, fotogènica. Una bona actriu. Quan m’han promès felicitat, sovint darrera va enganxat un infern gris. A partir d’un cert moment és prudent dosificar les davallades socarrimants.

* * *

Es reparteixen guardons, prebendes, engrunes d’or –o de plata-, juguen brut quan cal –sol caler -, saben impostar assajades candorositats (han descobert que rutllen millor en el mercadeig confús d’ara mateix), i, perduda tota vara de mesurar, t’ho expliquen amb gran suficiència, donant-te a entendre que això és el ver professionalisme, que pretendre preservar certs marges i independències és d’amateurs que no saben de què va el joc. Hi ha qui se’ls escolta i se’ls creu i els imita.

* * *

Potser les lleialtats – les que no són familiars- ens escullen per un joc de daus.

* * *

Sabem el que sabem. Però, si ho desconeguerem, en la prosa de Céline ja detectaríem que la bastia una mala bèstia. Em passa el mateix amb Sartre. No és qüestió de prejudicis ideològics, per tant.

* * *

Algú que m’ha vist a les fotografies de la festa curulla de vips: “t’estàs tornant un podrit triomfador, company”.  Li dic que és un malentès i que si no hi convidessen a perdedors, a les festetes del glamour la guapesa triomfadora no lluiria tant. Vam exercir el paper de contrast, que li responc al de la conyeta per mail. Li poso la dada clau. M’hagués pogut fer retratar amb qualsevol dels més homologats rutilants, però vaig acabar posant a tocant de Pau Riba, l’home que tan brillantment ha sabut fracassar, i més continuadament, del país. Del sarau de dijous, a qui m’hagués agradat escoltar és a Rubert de Ventós i a l’altereconomista Arcadi Oliveres, però no era el lloc ni el moment, i el que expliquen tan lúcidament ja ho llegeixo en les seues obres.

* * *

Morts de civils en les guerres on intervenen forces internacionals. La guerra per defensar vides, ens diuen. I el cas repugnant és que s’ho creuen i creuen que això els justifica. En la darrera operació, a Líbia, no s’ha sentit massa que la guerra és el rotund fracàs del polítics. En l’era de la sobreinformació hi ha unes cortines de fum sorprenentment eficiens. La taca conformada cada vegada és més oceànica i internacional.

* * *

Ahir, telefonada d’una senyoreta de part del Servei Català de Salut. Preguntava si ens sembla bé que, tocant de les noves receptes de medecines figure l’import dels productes si no tinguerem cobertura social. Era la tercera vegada que telefonava. S’han de repentinar estadístiques positives i conformacions davant els propers comicis i provar de diluir l’escàndol de les retallades sanitàries. La D., que porta aquest temes seriosos- com fa en Portet amb l’amor- li diu que no fent els milers de telefonades que els hi fan fer també hi hauria estalvi. La reflexió no arribarà a cap superior, per descomptat.

* * *

Centenari de l’amargor de pensament de Cioran. L’absurd vital. El nihilisme. La crueltat. La misantropia. Era més humorístic del que pot semblar. Purgà tota la vida ( font de l’amargor, probablement) haver estat seduït de jove per la feixista Guàrdia de Ferro romanesa. Teòric del suïcidi com a porta de sortida llibertària i sàvia. Morí de vell. Cosa que no li resta cap mèrit a escatar les capes de culpabilitat sobre el determini de dimitir per pròpia mà.

Dilluns, 11 d’abril

Bonança càlida. Aixecat d’hora. Brassens i Conte es relleven a la gramola casolana.  Llegeixo poemes de Peri Rossi. Reunió del jurat narratiu a Amposta. Aconsegueixo imposar el relat que més m’agrada. Sento, com calia esperar, algun argument extraliterari. Algú parla de comercialitat i trec la baioneta dialèctica. Oberta la plica, resulta ser un autor de Terrassa. Molt superior a la resta en ambició i resolució formal. En enllestir torno a casa. Enviat un article prou polític. De tard en tard cal tirar amb intenció, tot i que serveix de poc, llevat de que els agents obtusos de les partitocràcies de proximitat et troben tots perillós per al seu anar tirant de la rifeta (suposant que t’arriben a entendre). Puc fer una mica més de feina havent dinat. Avanço més o menys. A l’Avui se’n fan ressò de l’exposició de l’A.R. M’alegro. No és fàcil que des de Barcelona s’hi fixen en una proposta exposada a Amposta. Contesto correus diversos: professionals i altres de bona gent que pregunta coses i diu que unes pàgines o altres l’acompanyen. La claror del vespre (“llum de retorn  de barca”, que escrigué Espriu i canta Raimon) convida a badar i sospesar les gràcies de la natura esclatada. Però cal continuar vogant. Anem a Ítaca, se suposa. Un horitzó sempre moltes passes enllà de la nostra fragilitat.

* * *

Dels 9.000 euros mensuals els en volen rebaixar 200. I, a més, fer-los viatjar en classe turista. S’han indignat els afectats, els eurodiputats, i amb raó: on s’és vist aqueix manera de maltractar els paquiderms...polítics.

* * *

Les atmosferes de Velázquez, una pàgina de Chateubriand, la descripció d’un rellotge d’estació d’Azorín, l’aroma del suquet en una platja curulla de sol que dos adjectius planians porten al paladar, un rabí saberut de Jabès salmodiant figuracions bíbliques, la melosa llum Vermeer descrita amorosament per Proust, totes les pells arrancades a la mort en un sonet de Shakespeare, un arquet que resuscita Bach en una aula dels afores...El mateix esperit maldestre, amb la càrrega de pecats i malvestats des de primera hora, és capaç d’aturar fang podrits i posar un accent que mereix fecundar memòries de tots els temps.

* * *

“Vente para Madrid”, entonat amb aquell “gracejo” despreocupat i efervescent de qui circula per la vida amb tot pagat (ells sí) i esperant una imminent secretaria còmoda i rentable. Encara udola una sirena, de les que tallen bacallà a la Villa y Corte, de tard en tard. Torno a deixar passar el tren. Em trobo vell per a fregolismes d’urgència. Hi ha grumets que també saben enfonsar-se amb el vaixell amb histriòniques dignitats d’almirall metafísic.

* * *

Fa excepcions en el seu racisme. No li importa cobrar en negre.

* * *

Costumistes sense vol, que no saben qui era i què feu Ruyra. Estripadors amb més artifici gratuït que ràbia ben covada. Personal que es passà una dècada penjat (i sense obrir un llibre ni de broma), que intenta redecorar tota la rucada i la pèrdua de temps i salut robant d’ací i d’allà i afegint esquitxos del que la tele els ha dit que és la història oficial. Altres que segueixen l’estela de Sànchez Piñol ( ja hi som) sense saber res de Lovekraft i Conrad. La tieta que no trobà cap drama ni injustícia en els temps de silencis i misèries... i altres catàstrofes enquadernades en espiral. Fer de jurat. Un cop més. Tornant a comprovar com alguns els col·legues examinadors tenen tan poca cultura literària com tants dels participants.

* * *

Escrius boggie

sense ni pensar-hi,

sense descavalcar cap o

ni desaparellar cap consonant,

tot marcant el ritme amb el peu.

Recordes

una alliberada cabellera d’atzabeja

i per fixar-la et cal repassar

cert diccionari de butxaca.

Aquests estralls i estafes

t’imposen cada dia

(quaranta anys de desert

i trenta de mentides oficials).

Ho notes, junt amb altres

(cada cop menys).

La síndrome d’Estocolm

- amb noves coloraines-

arna encara molts somnis

(Castella vetlla

amb ferrenya metzina opaca).

Escrius altre cop en l’aigua fluent

les esveltes nissagues

que proven de sepultar

els sorruts carcellers.

Ajup les imatges,

esmola el cisell.

Cal resistir encara,

i a contracorrent.

Dimarts, 12 d’abril

Aixecat d’hora. Una mica de feina a l’estudi. Aigua en cistella? Aiguamel  per a ases i extenses indiferències? Malentesos pautats. Prosa entallada per a analfabets funcionals ( que augmenten cada minut; ens surten per les orelles). Agafo un autocar cap a Vinaròs. Un conductor histèric, que malda a tots els que s’aixequen abans que el vehicle no estiga completament frenat a les parades. Però, que quan ja ha cobrat a tots, arranca sense esperar que la darrera senyora o ancià s’hagen assegut. A Vinaròs. Trobada amb una editora i periodista. Repassem el panorama espantós. En enllestir, cap a Benicarló, ciutat incomparable, on cada cop em sento –i em fan sentir- més estrany i estranger. Però encara hi ha blanques veus candoroses que de tard en tard expressen que “hauries de tornar”. “A fer què”? Et preguntes. Res a fer. Ullada al pis pairal. Un parell de gestions i visites. Llegeixo uns quaderns de Somerset Maugham que havien quedat estibats en una lleixa antiga.

* * *

HERMÈTIC

pany i forrellat

a pa i aigua.

(crepiten els espills

quan no estàs

i trobes llibres grapejats

i engrunes incongruents).

Dimecres, 13 d’abril

La metàl·lica veu de “bollicao” robòtic i crònicament encostipat del mòbil em desperta a les vuit. Tanco portes i finestres. Llisco fins a la parada de bus. Apareix al camp visual un professor que feia molt que no veia. Quatre frases prescindibles. Turistes al vehicle. Cridaners, despòtics, ignorants: tenen peu i mig al passat, però al futur tindran recanvis homologats. Cafè en un establiment vinarossenc. La senyoreta que em serveix em mira com si em conegués. M’haurà confós amb algun polític dels rodals. Pares i mares, al veïnat, porten els hereus a l’escola. Un guàrdia de la porra regula el trànsit. Caos dels egoismes conductors. Espero al sol el cotxe de línia cap al Montsià. Una dona gran, vestida en parracs, i amb un bastó a la mà tremolosa, fet d’un tros de pal de granera em mira amb desconfiança. Em fita de biaix, amb una desconfiança malcarada. Deu pensar que sóc policia de la secreta? Potser entre les butxaques mig despenjades deu portar algun material del mercat negre. Arriba puntual el vehicle blanc amb franges roges. Donen “La Vanguardia” a qui la vulga agafar. Sóc l’únic que l’agafa en moltes cues nodrides. Alguns miren el plec ofert a l’entrada fins amb aprensió, com si aquell artefacte de tinta i paper pogués encomanar alguna malaltia cruel. Els índexs de lectura del país són molt pitjors dels ja per se prou dolents que donen de tard en tard en l’oficialitat. La lectura ha perdut totes les guerres per ací. Quasi tot li ha jugat en contra. I, a pesar dels maquillatges i campanyetes – prou estúpides, la majoria- als qui remenen les cireres ja els hi està bé, molt bé. Arribat a casa a dos quarts d’onze. Cafè amb la D. Comento les jugades amb indissimulat escepticisme. Contesto correus. A Vinaròs em vaig assabentar de que per diumenge estic anunciat en una fira llibresca. Un editor em va comentar la cosa fa mesos. Però creia que no estava tancada. No sé què fer, si fer-me el boig i no aparèixer o anar a fer número. Poques ganes d’anar-hi. Per no dir gens. Ha estat l’editor qui ho ha mogut tot, a mi fa dècades que de Vinaròs, ni pel civil ni per l’oficial, em criden per a res ( amb l’excepció d’ahir, gens representativa, de conversa informal amb una coneguda de fa anys). Feina fins l’hora de dinar. A pesar de totes les punyetes i males passades, ganes - i fins il·lusió- per escriure el millor possible. Més feina al vespre. Avanço, vaig a terrenys de frontera, on en horari més o menys controlat, l’ascètic i el bessó fosc es troben en el mateix pla de la veritat de les mentides. Un correu amable- potser massa- d’una dama lectora que diu que m’admira. Vivint a més de dos-cents quilòmetres de les meues decadències hi ha més possibilitats d’admirar a algú. Jo admiro a una poeta que es passa la vida pels no-llocs de l’aeroport. L’he tinguda a dos metres i no he gosat trencar l’encanteri d’afegir-li bijuteries i nòvies al meu gust.

* * *

li diuen duna ( o potser lluna). la rescataren del carrer.

em rep amb saltirons festívols. potser m’ha reconegut

d’una vida anterior ( la cinquena seua?)

posa interrogants de cua aristocràtica a l’halo de desconcert,

impregnat en les carícies, que m’endevina.

és neta –toaleta de tigre blanc en el trapezi de jocs-,

inclina el caparró per guanyar intensitat

en la concavitat de la mà cansada.

els propietaris em donen una copa de priorat.

provem , a l’assemblea casual, que no se’ns noten irrevocables

les amargors ( dolor, malaltia, mort: la veritat innegociable).

quan marxo, arredossada amb cargol egipci

a la cistella maternal que li han abillat, obre, somnolenta,

un ull i mig i potser m’aconsella amb un “resisteix, fingidor”.