Sota l’americana

Fico la mà sota l’americana i en trec el cor, com un rellotge, i escolto la seva
conversa amb el temps.

Bohumil Hrabal

Dijous, 6 de novembre
Els encostipats no massa greus procuren una mansa disposició de l’esperit i ens regalen un parèntesi, enmig de les presses, que en realitat ens encara a les fragilitats existencials, disposa en un prestatge nítid les coses essencials i arracona els fòtils accesoris a la cambra de mal endreços.

Quan deixo al senyor Proust en la seua immortalitat de pans d’or i prosa impecable, remeno per la biblioteca i m’acullo a un decidit i mòrbid retorn a la infantesa, tot agafant una novel·la de Jules Verne. És del cicle dels viatges fantàstics. L’edició porta il.lustracions a punta de tinta obscura de Georges Roux, expresives, al servei del relat. Es tracta de “El far de la fi del món”, i en els primers capítols em trobo una atmosfera familiar. Un farers ocupen el primer torn en un fanal nou, situat a l’esquerpa Illa dels Estats, en la ruta marítima entre Xile i Argentina, al segle dinou. Sí, l’endinsament en un món feréstec i solitari, amb tres torrers sotmesos a la duresa climàtica i la monotonia que esquerden unes imprevistes anomalies, em recorda l’arranc de “La pell freda” de l’Albert Sánchez Piñol. És evident que l’ascendent principal sobre el relat de Sánchez Piñol és més aviat el Joseph Conrad de “El cor de les tenebres”, però aquesta plàstica narrativa, amb detalls que van guanyant significats, de Verne, crec que no és aliena a l’esperit de la celebrada “La pell freda”.
        

Divendres, 7 de novembre
Javier Caballero, poeta i performer, que viu refugiat en un altre racó de la mar de l’Ebre, i que té un ascensor particular per anar lleuger de l’alta cultura a la d’arrel tradicional, em regala el seu poemari “Mar de sardines”. Us en deixo un petit tast.


             TACA VERMELLA A L’ULL DE LA MEMÒRIA

             D’on ve el mite,
             el moment fundacional
             en què passà el que passà
             i a partir del qual
             les coses són com són.

            (Javier Caballero, “Mar de sardines”, Arola Editors, Tarragona, 2008)


Dissabte, 8 de novembre                

De bon matí per la zona del castell, a Amposta. El bust verdinós de Sebastià Juan Arbó, posat en l’any del seu centenari (2002), mira amb la quietud mineral cap a l’ampla cinta gris-verdosa del riu i cap a corba arquitectura blanca del pont penjat.

Tancada al trànsit, la zona, travessada pel canal fluvial i pel mateix Ebre, és un indret calmós amb arbres acollidors i ocellassa matinera, que convida a badar mentre apurem el primer cigarret de després del refredat.

A dins la Biblioteca em trobo una llibretera de les històriques. Ha posat parada amb els darrers títols dels qui participem a les jornades literàries. Un cafè maternal ens acull en un racó discret. Després, parlem amb gent de diversos clubs de lectura. Com sempre, les sorpreses que procuren els lectors, que troben més coses en les pàgines que alguns crítics adotzenats.

Assisteixo a una taula rodona sobre la dona en la literatura. Lúcida i valenta per moments, amb quatre ponents que em són conegudes i que afirmen que encara hi ha sostres de cristall per badar o esmicolar. En el col·loqui es nota que el tema està directament connectat amb la societat.

Ens porten a dinar a un establiment que amb el nom evoca una novel·la de Fitzerald. Havent dinat emprenen una taula rodona. En sóc el moderador, però els participants són disciplinats i no cal tallar-los massa pel minutatge. Reptes i esperances dels creadors literaris en una societat que margina prou i massa la lectura.
 
Dissabte, 9 de novembre.
Les jornades ampostines quedaren més que decents. Les tancà un recital de Jesús Fusté, el cantautor prioratí de veu de tenor i sensibilitat de poeta de línia clara, acompanyat pels seus excel.lents músics. S’iniciaren amb una lliçó magistral de Carme Arnau, i crec que ha hagut substància de volada en més d’una taula rodona i en més d’una activitat. De vegades, els esforços, neguits, dubtes i reunions donen fruits dolços. Suposo que la protecció de l’ombra de l’Arbó, present en cada racó i instant de les jornades, ens ha llençat algun cable favorable.

Diumenge, 10 de novembre

Redacto un article que m’han encomanat. Després reuneixo un bon grapat de paper imprès de quiosc i em tanco a llegir-lo. No cal dir-ho, em trobo amb mitja dotzena de novel·les completes i amb grapa en l’actualitat. Si aqueixos relats els proposéssem en un llibre, ens dirien que ens n’hem passat tres pams i mig i que són inversemblants.

Per exemple: el cas d’una rica hereva que va patir el xantatge d’un amant/giggoló, que pertanyia a una secta comandada per un il·luminat espavilat italià. L’amant/giggoló exercia com a tal  perquè pertanyia a la secta de l’il·luminat, i per revenja, ja que el seu iaio va morir en un camp de concentració nazi, on tot eren obrers esclavitzats que treballaven per a l’empresa del iaio de la rica hereva. La madrastra de la rica hereva es deixà al marit per anar-se’n amb en Goebels, i que, com es sabut, mataren els seus fills abans de suïcidar-se...Tot això, i moltes implicacions més apareix en una excel·lent investigació periodística de Juan Gómez a “El País”. Poques novel·les gosarien relligar tants elements i tan narrativament ambiciosos, i, ja ho he dit, no se la creuria ningú.

En unes altres pàgines del mateix periòdic, un avançament del llibre que Vargas Llosa dedica a Juan Carlos Onetti. A mi sempre m’ha interessat més el Vargas Llosa assagista que el novel·lista.

Onetti era un “acostado”, una mena de malalt imaginari atacat de neurosis i indiferències en la seua privacitat, però en els llibres es tornava un seductor amb una força arrabassadora.


Dilluns, 11 de novembre       

Com va la crisi? És la pregunta de la matinal quotidiana, acompanyada de la saludable ironia, que és la principal defensa de tants en el teatre del món.

Mentre espero l’amic, per prendre cafè, recordo el comentari d’un autor amic que darrerament també va editant bastant (cosa que va per ràfegues, per temporades, en realitat), “ens diuen prolífics perquè no ens poden dir res pitjor”.

No, amic, no poden dir-ho, però igualment ho diran qualsevol dia; relaxa’t, aguantar les punxades va amb l’ofici.

NATURA MORTA

             
Dimarts, 12 de novembre

Versos d’uns i altres; els propis. Versos quotidians com respiradors entre les escabrositats tenebroses que emergeixen en tants racons. O tot el contrari, com forats de cuc que travessen l’entranya clarobscura amb els ulls oberts. Proses empaquetades per retornar a un editor o altre. Papers amb la tria del Journal de Jules Renard, que se’n van a una vila que dedica part de la seua saviesa antiga als ruscs del brunzit fecund de les abelles. Renard deia que la pàtria consisteix en les voltes que ets capaç de donar al terme municipal del teu poble. Telefonades recordant reunions i compromisos. La pau monòtona del submarí amb vistes al sol i a l’entrada de les barques, des del qual tecleges lentament. Aquesta és la veritable vida literària: una soledat que es comunica amb gests sense rostre que potser algun dia, en una impensada propina, et retornen a la seua manera el telegrama embotellat.  


L’home del pontó

La muntura de les ulleres era d’acer i la roba era ben enfarinada. Hi havia un pontó que creuava el riu, on carros, camions, homes, dones i xicalla el travessaven sense encantar- se massa. El soldat ajudaven en la maniobra empenyen els radis de les rodes. La urgència de la fugida era evident a primer cop d’ull. Però l’ancià estava assegut, sense moure’s. Semblava massa cansat per continuar en la fugida. Havia abaixat els braços. La veu narradora li pregunta d’on ve. “De Sant Carles” li respon amb una ganyota semblant a un somriure. El narrador notà certa llambregada d’orgull en la resposta. El vell digué: “ Jo tenia cura dels animals. Vaig ser el darrer en sortir de Sant Carles”. El narrador s’adonà que no tenia pinta ni de pastor ni de ramader. Li preguntà: “Quins animals eren?” “Diversos, vaig tenir que abandonar-los”, respongué l’home amb la roba negra arrebossada de pols. El narrador insistí en la classe d’animals a les què es referia. “Dues cabres, un gat i quatre parelles de coloms”. Els havia deixat, segons deia, queixós, per causa del foc d’artilleria. No havia tingut més remei. Aquelles bestioles, alienes a la tragèdia incivil, eren tota la companyia, tot l’escalf que li quedava a la vida.

El narrador esguardà alternativament el pont amb el tràfec humà i l’aspecte, que li recordà l’africà, del delta ebrenc. Li preguntà al vell en quin bàndol estava. L’home li digué que no tenia bàndol. El narrador li digué que allà tan prop del pont no era un bon lloc on estar. I que hi havia camions d’evacuació al desviament de Tortosa. El camions que travessaven el riu anaven a Barcelona. El vell agraí la informació però no tenia esma de moure’s. Només patia pels animalons que havia hagut d’abandonar a sa casa. Pensava que el gat se’n sortiria. Els gats sempre se’n surten. Deixà obert el colomar i el narrador opinà que també se’n sortirien. Les cabres ho tenien més complicat. El narrador insistí en que si havia descansat el millor era anar-se’n d’aquell punt estratègic. Però l’ancià es quedà quiet sobre la pols.

Era diumenge de Pasqua. Els feixistes avançaven sobre l’Ebre. Era un dia gris, de núvols baixos que impedien enlairar-se l’aviació. Aquest detall climàtic, i que els gats saben cuidar-se sols, eren tots els naips de sort que l’ancià tenia a la mà fatigada. L’ancià era rapitenc. I el narrador era Ernest Hemingway. L’escena resta immortalitzada en un dels relats breus del mític caçador blanc. La part de la seua obra que, al meu modest parer, va resistint millor el pas del temps.    
      
Dimecres, 14 de novembre                 
           
Una xiqueta, madurada en el seu calvari d’hospitals des dels quatre anys, demana que la deixen morir en pau a casa seua. Els pares li fan costat en la decisió. Una cantelluda qüestió moral, com hi ha món.